Seixanta-quatre vegades

Un amic que s’ha canviat de pis m’explica que, per raons d’espai, ha aprofitat la mudança per renunciar a la seva biblioteca (milers de volums) personal. “Només m’he quedat els tres-cents llibres que rellegeixo habitualment”. Si el prestigi de la lectura amaga símptomes de sobrevaloració no sempre justificada, el de la relectura és un misteri. És veritat que la relectura té avaladors de renom, com Vladimir Nabokov, que deia que els llibres no s’havien de llegir sinó que s’havien de rellegir.

Al vestíbul d’un hotel de la Rambla, Jean-Claude Carrière, que llegia compulsivament, em va explicar una història, no sé si pròpia o apòcrifa: que havia nascut en una casa sense llibres i que el seu pare sempre es vantava de només haver-ne llegit un, Valentine de George Sand. Quan li preguntaven si no es cansava de rellegir sempre el mateix, el pare responia: “Aquest m’agrada molt, ¿per què n’hauria de llegir cap altre?”.

Com que m’agrada molt llegir, interpreto que, com més llibres m’empassi, més bon lector seré

Potser per inseguretat o per impaciència, no acostumo a rellegir els llibres que m’han agradat molt amb l’excepció d’alguns poemes, articles i contes, que actuen com un corpus d’inspiració permanent. Amb les novel·les i els assajos, en canvi, em fa por que, amb l’ànsia de repetir les satisfaccions que em va provocar llegir-los, n’acabi escaldat i caient en la decepció mòrbida del “no n’hi havia per tant”. De vegades també m’agradaria tenir l’autocontrol dels lectors experts que, després de moltes dècades d’exercici, decideixen cenyir-se a la relectura, minuciosa i sempre satisfactòria, d’alguns clàssics. Els atribueixo una erudició envejable però inaccessible. Potser per compensar, em mantinc en el nivell de la lectura per voracitat i acumulació. La idea és tan primària que gairebé em fa vergonya admetre-la: com que m’agrada molt llegir, interpreto que, com més llibres m’empassi, més bon lector seré. És un error.

Al llibre No soy un robot (Ed. Anagrama), Juan Villoro explica que va tenir un somni: es presentava davant d’un guru que feia anys que buscava. A cada visitant, el guru li permetia fer una pregunta. Villoro va preguntar: “Mestre, ¿per a què serveix llegir?”. Amb un somriure, el savi va respondre: “Per llegir menys”. Podria ser que rellegir fos una manera de llegir menys i, en conseqüència, de llegir millor. Villoro pertany a la categoria d’escriptors inspiradors que aconsegueixen provocar-te un sentiment d’admiració i, alhora, un recel d’enveja moderadament malsana. La relectura ben entesa, doncs, hauria de convertir-se en un objectiu raonable, ja sigui per raons d’administració d’espai (com el meu amic) o com a simple aspiració de maduresa equilibrada. És clar que els experts en relectures també tenen els seus problemes. Fa uns anys, a l’estimada Amélie Nothomb li van preguntar quins eren els llibres que més vegades havia rellegit. L’escriptora va respondre: “La cartoixa de Parma , que he rellegit seixanta-quatre vegades”. Repeteixo: seixanta-quatre vegades.