Últimament, alguns no donem l’abast a assimilar les morts successives dels referents compartits per molts de la nostra generació. Entre la mort de Paul Auster i la d’Alice Munro, em va passar per alt fa uns dies la de Bernard Pivot. Molts vam ser espectadors d’ Apostrophes, possiblement l’únic programa televisiu d’entrevistes literàries que ha assolit la categoria de llegenda internacional, només comparable al de Reich-Ranicki a Alemanya. Als anys vuitanta, l’aconseguíem gravat en cintes de VHS o a través d’una parabòlica. Estava en la línia dels programes llargs i profunds com ara La clave : era quan la televisió tenia temps.
El temps és fonamental per escoltar què diuen els escriptors que “parlen bé”, els que mai no et cansaries d’escoltar. Però ho és més encara per a aquells que es van fer escriptors precisament perquè només són capaços de pensar bé a través de l’escriptura. Recordo que en el programa dedicat a Albert Cohen (jo havia quedat enlluernada mesos enrere per Bella del Senyor ), em vaig avorrir al començament: silencis, pauses, monotonia... Al cap de deu minuts, Cohen va començar a dir coses interessants, substancioses. Va valer la pena esperar. En canvi, la pressa que avui impera al món televisiu fa que fins i tot els grans oradors acabin per perdre la substància: tot sona més buit, a consigna, a ja sabut.
Un programa literari digne fet amb pressa és un contrasentit
És el temps. Pivot també es va quedar sense. Primerament, el van expulsar del prime time , on el temps és or per a la cadena i quincalla per a l’audiència. Més tard, li van retallar la durada. Apostrophes va acabar un juny del 1990. Bouillon de culture, el seu programa següent, el vaig veure poques vegades. El de François Busnel l’he vist un sol cop. I això que parlem d’un país, França, on els programes literaris sempre van tenir un pes important.
Aquí, les condicions han estat molt pitjors, tant en franja horària com en durada. Fer un programa digne en aquestes circumstàncies sense que acabi semblant una col·lecció de ressenyes de llibres o d’entrevistes-qüestionari és un repte gairebé insuperable. Però passa amb tot: també a l’ensenyament se segueix aquest patró. El temps ens devora a una velocitat mai vista abans. Segons els meus càlculs, ara som al fons de l’estómac d’un Cronos insaciable. Anem en direcció a l’intestí. Vejam com acaba.
Lee también
