No ens hem entès bé amb l’Argentina. El problema ha estat una frase equivocada del seu president, Javier Milei. Potser algun dels seus assessors li va fer el discurs. És possible que pensés que ficar-se amb el president del Govern d’ Espanya agradaria als espanyols. Per als que estimem l’Argentina és una pena que els nostres líders cometin errors.
Quan fa 50 anys l’Argentina anava més bé que Espanya els argentins continuaven valorant bé Espanya i rebien molt bé les empreses espanyoles que volien entrar al seu mercat. En algunes reunions entre empresaris argentins i directius de l’ IESE es va acordar promoure una escola de direcció d’empreses a l’Argentina. Vam decidir començar amb un programa per a directius d’alt nivell i a mi se’m va acudir que incorporar al programa alguns professors de Harvard ho faria més atractiu. Jo recordava molt bé que els professors de Harvard no havien estat a Amèrica Llatina. En aquells anys els països interessants per a ells eren França, Alemanya, Anglaterra i el Japó. Vaig contactar amb alguns i vaig veure que els podia convèncer de fer algunes classes a l’Argentina.
Fa 50 anys l’Argentina anava més bé que Espanya i rebien bé les firmes espanyoles
Els meus col·legues argentins van llogar una caseta en una bona zona de Buenos Aires i van transformar la caseta en una escola. Jo vaig parlar amb alguns col·legues de Harvard que van mostrar gran interès, però amb la condició que jo els recollís a l’aeroport, els portés a un bon hotel, els traslladés per fer classe, fos present a les classes, els acompanyés a veure les zones rellevants de Buenos Aires i, per descomptat, els pagués el viatge, l’hotel i una bona compensació per cada classe.
Vaig cedir en totes les peticions i vaig organitzar unes quantes classes per a cadascun dels tres professors que vaig pensar que serien molt ben rebuts. Tot va sortir molt bé i el fet de comptar amb professors de Harvard va convèncer molts empresaris argentins importants i fins i tot alguns van considerar que associar el nom de la seva empresa a aquella nova escola podia ser bo per a totes dues parts i van decidir donar-hi suport econòmicament, fet que va permetre contractar alguns bons professionals.
Hi havia un famós restaurant a Buenos Aires que es deia El Viejo Almacén i els professors de Harvard em demanaven que després de les seves classes els portés a sopar allà. Allà prenien el més clàssic de l’Argentina, rostit, i jo devia ser aquells anys el turista més freqüent a l’ Almacén. Van ser anys interessants, perquè va caure el nivell del govern, es van viure períodes amb una inflació increïble. Recordo que vaig anar a recollir a l’aeroport un professor de Harvard que venia per segon any a Buenos Aires i anant a agafar un taxi va treure uns bitllets de la seva butxaca i em va dir: “Tinc aquests bitllets de pesos argentins que em vaig endur l’any passat. Podem pagar el taxi i part de l’hotel”. I jo li vaig respondre: “Amb la inflació que hi ha aquí aquests fons ens arriben per pagar la propina del taxista”. Viure el món és una oportunitat extraordinària per aprendre.