Vivim en la temptació de la innocència, reflexionava Pascal Bruckner, i anhelem un món angelical on tot sigui simple i immaculat. Però no podem ignorar que l’existència és un sender de duresa i conflicte. La realitat ens colpeja i és impossible avançar sense cicatrius. No hi ha cap lleó alfa que no acumuli ferides amb el pas del temps. Els lleons beta, els omega, potser arriben a la vellesa sense marques, però la seva puresa sovint és senyal d’una vida mancada d’experiències emocionants.
Viure és un viatge ric i contradictori, i hem de jugar les nostres cartes amb saviesa. En el debat sobre com protegir-nos sense perdre sensibilitat, trobem un difícil equilibri. El meu amic Aurelio em recordava sempre dues coses abans d’acomiadar-nos: “Defensa’t” i després afegia: “Que res humà no et causi un dolor excessiu”. Entre brandar l’espasa i l’escut, i saber esquivar els cops, transcorre gairebé tota la nostra vida.
Tant als joves com als adults cal recordar-los que les cicatrius són inevitables. Deia sant Agustí: “És dolent patir, però és bo haver patit”. Hem d’acceptar que viure implica rebre cops i macadures. Les nostres cicatrius representen més que simples marques físiques: són testimonis de les batalles que hem viscut, els obstacles que hem superat i les lliçons que hem après pel camí. L’important és abraçar aquelles ferides que reflecteixen els valors que hem volgut defensar. Com bé resumeix el meu amic Francisco: “Les cicatrius són les medalles del destí... el testimoni mut del nostre afany”.
Una cançó preciosa de Jorge Drexler diu: “Soledad, aquí están mis credenciales... Te traigo mis cicatrices”. Hem d’arribar a qualsevol etapa vital orgullosos de les nostres ferides i, sobretot, si són resultat de lluitar per ser els que volem ser. Defensar el que estimem i en què creiem és un acte de gran bellesa, i el preu que paguem val la pena. Com conclou la cançó de Drexler: “Ya pasó. Ya he dejado que se empañe la ilusión de que vivir es indoloro”. Beneïdes siguin les nostres cicatrius.
Lee también
