Així s’aconsegueix l’èxit educatiu en una escola pública i d’alta complexitat

És l’escola del meu fill”, somriu el comerciant pakistanès a la periodista que pregunta per l’ adreça de l’escola Cervantes. Té motius de sobres per estar-ne orgullós. Aquest és un centre singular, ubicat en un palauet del barri del Gòtic, premiat amb diferents guardons per la qualitat educativa del seu alumnat. Les competències bàsiques en català, castellà, anglès, matemàtiques i ciències superen les esperades per a un centre qualificat d’alta complexitat com aquest, per les característiques socioeconòmiques i culturals dels seus alumnes.

“Fa més de deu anys no estàvem gens satisfets”, explica la directora, Magda Martí, “el claustre s’esforçava molt però, des de la direcció, vèiem que l’èxit educatiu depenia del professor. Necessitàvem una línia metodològica pedagògica clara”.

L’escola és d’una línia, compta amb 20 professors i 225 nens, de 3 a 12 anys, que al pati parlen 15 llengües diferents. Són els nens d’un barri on conviuen una immigració propulsada per la recerca d’una vida millor amb col·lectius d’expatriats de països rics i un grup d’alumnes catalans. “Vam tenir escolaritzats uns germans bessons, de llinatge de la família reial espanyola, i els seus millors amics eren de la família dels botiguers de la cantonada, pakistanesos”. Ara també venen els fills de parelles europees o llatinoamericanes que estan cursant màsters en escoles de negocis.

Però en conjunt, pesa l’alumne vulnerable. Un 60% està per sota del llindar de la pobresa. “No sé fins quan, perquè els pisos turístics els estan fent fora. Hi ha casos d’assetjament immobiliari diàriament. Famílies que tornen a casa després de recollir els nens i troben les seves coses tirades al portal, amb el gos al carrer, el pany canviat. Gent que paga el seu lloguer i que al màxim que poden aspirar és a recuperar els seus mobles. Amb aquests drames viuen els nostres nens”. L’ escola, com la seva segona casa, ha de ser un espai inclusiu, segur i acollidor. “No només això”, atura el seu discurs la directora, “ha de ser la seva garantia de futur”. D’aquesta manera, els mestres mantenen altes les expectatives sobre el nivell educatiu de cada alumne.

Fa deu anys es va reformular el projecte educatiu. Es va eliminar la parcel·lació d’horaris i es van deixar només les hores dels especialistes (música, anglès i altres). Es va treballar per projectes, respectant l’aproximació que fan els nens al coneixement. “Poden resoldre un problema matemàtic amb dibuixos”, indica Martí. “La qüestió és que el professorat tingui clar els sabers que els nens han d’aprendre durant el curs. I han de ser significatius”. A cada àmbit hi ha una docent liderant. En el cas de la competència lingüística primer va sr l'Estafanía Medialdea y ara ho és la Laura Prats i Leonor Gómez és la cap d'estudis. 

“El 2013 vam començar provant la metodologia de Pycto en un curs, una organització que planteja ensenyar competències comunicatives connectant el dibuix amb l’expressió oral i escrita, a través d’una plataforma digital plena de recursos”, explica. “I ja està estesa a tots els cursos”. Pycto desenvolupa el  curículum llingüístic de primaria.

La Cantina és el personatge en forma de micròfon que han creat els de 2n: “Canta bé, però té por escènica”

Els més petits, que encara
no saben escriure, separen les
paraules amb cops de maluc. El descobriment de les unitats en una frase ja els agrada bastant, però el que veritablement els emociona és crear amb el seu propi imaginari.

Les imatges, riques en detalls, estimulen la participació. “Els ensenyem que parlar és tan important com escoltar, respectar les visions d’altres, reformular. Res no està malament o bé. No es tracta d’arribar primer, ni d’imposar. L’opinió de tots compta”.

Els més petits creen contes corals inventant els seus propis personatges, els grans elaboren els seus propis llibres. A 2n de primària va arribar un dibuixant fa poc. Els nens es van inventar els seus personatges i a cada nou tret que li atribuïen (“bromista”), l’il·lustrador enriquia la figura amb detalls. Així van batejar 14 possibles protagonistes que, després d’una votació, van quedar en 4: en Cruspi, en Basurilis, la Cantina i l’Antagonista. La Cantina, que és un micròfon amb cara, té una barra com a extremitat i fa saltirons per desplaçar-se. Canta molt bé, però té “por escènica”, expliquen els mateixos nens. “Això passa quan algú té por de mostrar-se”, aclareix un d’ells. “Però si sacseges molt el cos i dius amb els llavis ‘ brrrrr’, se’n va”, recomana. I l’Antagonista... “En aquest procés, el vocabulari millora el dibuix i aquest estimula el lèxic”, descriu Martí.

“Durant l’hora i mitja de classe tot són mans aixecades, no pares, és tan intensa que passa volant”, apunta la coordinadora de llengua. Durant el que queda de curs s’inventaran una història que tindrà lloc, segons han acordat, a Glasgow, en català i anglès. Mentre parlen, la professora repeteix alguna frase en una altra llengua, de manera que transiten d’una a l’altra sense pensar.

Els alumnes de 6è (11 o 12 anys) ja són en cercle amb la seva professora Laura Prats, expectants per explicar a la visitant el projecte del curs passat. Uns quants alumnes van arribar a l’escola fa uns anys, no escriuen subordinades llargues, però es mostren tan orgullosos de les seves idees i textos com els altres. “Poden arribar a meitat de curs, amb 9 anys, sense haver trepitjat mai una escola, però participen i participant progressen”, comenta Martí.

L’alumnat per sota del llindar de la pobresa (60%) conviu amb fills de famílies catalanes i expatriades

Entre diverses ciutats i temps històrics van escollir Nova York entre el 1880 i el 1930.

– Sasha: “Hi havia edificis importants i, dividits en grups, ens vam documentar i ho vam compartir amb els altres”.

– Maya: “Quan ja coneixíem bé la ciutat (van mirar fotografies, documentals, van llegir textos) vam decidir crear un tríptic a tall de guia de viatge”.

–Amina: “Amb això, havíem descobert diferents personatges. Vam escollir-ne un cadascú, el que més ens agradava”.

– Ainoa: “Amb el nostre personatge vam pensar una història. La vam dibuixar en vinyetes, com un còmic. Com més detalls, més fàcil va resultar després escriure-la”.

“El dibuix, com a llenguatge humà, ens permet connectar amb l’expressió oral i escrita en diverses llengües”

– Awis: “Les vinyetes ens van ajudar a escriure el text. Podíem afegir-hi dibuixos i pensar en un títol”.

– Giulia: “I llavors ho vam maquetar. Això costa una mica, has d’adaptar-te a la frase, baixar-la si no encaixa, o tallar-la, però llavors és la foto la que queda a meitat...” .

– Leo: “També hi vam posar
la bibliografia. I, després, cadascú llegia el llibre d’un altre. No valia dir ‘m’agrada’, havies de pensar i posar, per exemple, ‘que poètic!’”.

– Aloma: “Quan ho vam acabar tot, i cadascú tenia el seu llibre imprès, vam convidar les famílies a una festa. Vam decorar les aules amb cartrons i teles i nosaltres ens vam disfressar amb bigotis
de l’època, roba i collarets de
perles”.

Aquell dia, els pares i avis van comprar un tiquet de cartró, simulant que era antic, que els donava dret a menjar pastissets i agafar el tríptic guia per passejar per les aules com caminessin pel Nova York dels anys vint. A l’aula Cotton Club, amb cortinatges vells penjats, s’hi podia veure un vídeo d’un musical.

“Són classes d’hora i mitja que passen volant, tota l’estona hi ha mans aixecades per intervenir”

– Aina: “Al final, el millor, vam ensenyar el llibre, la nostra història, i els pares estaven tan emocionats com nosaltres”.

La classe debatia, el dia que els visitava, la pròxima ciutat en què volien
treballar. “ Pompeia!”, “ Venècia! “Bagdad!”. L’aula s’inundava amb el so dels suggeriments quan es va sentir l’alumne probablement més nostàlgic: “I si tornem a fer Nova York?”.