L’any 1925, quan feia poc que s’havien inventat els mots encreuats, es va convocar un aplec al zoo del Bronx en honor de l’emú, el nyu i la boa, els tres animals que més sortien als mots encreuats per la brevetat dels seus noms. L’ocasió d’emular aquells bojos verbívors se’m va presentar l’any 2005, quan vaig publicar amb el col·lega crucigramista Pau Vidal un llibre conjunt. Ernest Folch, llavors editor d’Empúries, va accedir a convocar la roda de premsa just davant del recinte dels nyus al zoo de Barcelona. Pau Luque, vilafranquí establert al DF mexicà, parteix d’aquesta dimensió de comodí per resignificar el nyu des d’una òptica filosòfica al seu últim llibre — Ñu (Anagrama)—, una original aproximació narrativa a l’espai autobiogràfic que ens permet transitar alhora per Gènova, Vilafranca del Penedès, Ciutat de Mèxic, Barcelona i el món metafísic de la filosofia del dret. Els nyus de Pau Luque són solucions que generen problemes: “La idea de solució és una resposta a la pulsió que tenim per la certesa”. El llibre contrasta la ficció de les certeses a partir d’una exploració estimulant del territori dels equívocs, els malentesos i les contradiccions. “Quina por, la gent que té per prioritat absoluta fer el bé!”.
El seu periple vital inclou escenes memorables que transformen la lectura en una festa notablement divertida, però són les consideracions sobre la vergonya, la competitivitat, la inspiració o l’exemplaritat les que ens sacsegen la ment. Durant l’època genovesa ensenya la ciutat de Barcelona a una amiga italiana amb qui ha intimat i després, quan van a Vilafranca i els amics li demanen on l’ha portada, la noia diu que al Parc del Laberint d’Horta. La nostra ment és un laberint. Luque ens adverteix sobre la importància de tenir vergonya (“D’algú que no té res a amagar millor no te’n refiïs perquè és algú que no coneix la vergonya”), troba repugnant l’esperit competitiu (“Poques coses millors contra l’esperit competitiu que la derrota injusta i la rialla més pura”), defineix la inspiració (“una cadena de pertorbacions que ens van aguaitar en el passat”) i malfia dels repartidors de consells (“El que és realment sinistre és creure que donar bons consells és la solució a haver donat mal exemple”). La seva reflexió sobre les seves dues llengües familiars i la connexió, des de Mèxic, amb la llengua materna catalana fan pensar en “De lugares y lenguas”, un lúcid text sobre la pertinença lingüística del valencià Rafael Chirbes Magraner inclòs al volum d’assajos El novelista perplejo (Anagrama, 2002).
Els nyus de Pau Luque són solucions que generen problemes per la pulsió de tenir certeses
Luque afirma que hi ha dos tipus de bona literatura: la que busca suturar ferides i la que busca obrir-ne. Ñu demostra que hi ha un tercer tipus: la que n’obre des de la ment i en sutura des de l’escriptura.