Poques coses generen un consens tan ampli en la societat catalana com el tema del dèficit fiscal crònic, que es repeteix any rere any i dècada rere dècada. Impacta de manera directa en la qualitat dels serveis públics i en el creixement econòmic, i afecta igual els que són independentistes i els que no ho són. I per més que s’intenti fer caricatura d’aquesta reivindicació o es pretengui negar l’evidència amb arguments fal·laços, resulta impossible dissimular el que és obvi. Hi ha una constant que es repeteix en el temps: Catalunya és la segona comunitat de l’Estat que més aporta a la caixa comuna i, en canvi, està a la desena posició quan es reparteixen els recursos. Es miri per on es miri, això és insostenible.
Durant els anys més intensos del procés independentista, la reivindicació d’un finançament just va quedar superada per elevació, però el greuge persisteix. L’afer, que forma part de les reivindicacions polítiques històriques dels partits independentistes i nacionalistes, sempre s’ha despatxat titllant d’insolidari qui demana un tracte just o s’ha retret la despesa en suposats capricis com la televisió pública o les delegacions a l’exterior. Però l’elefant del finançament és al mig de la sala, i tard o d’hora es convertirà en un element nuclear del debat polític.
El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha plantejat recentment una proposta de finançament singular per a Catalunya. En aquest model, Catalunya s’encarregaria de recaptar la totalitat dels impostos que paguen els catalans i, posteriorment, la Generalitat pactaria amb l’Estat l’abonament del cost dels serveis que aquest presta als ciutadans de Catalunya (diplomàcia, determinades infraestructures, exèrcit i institucions amb competències estatals, entre d’altres) i també s’abonaria una quota de solidaritat per contribuir a l’anivellament entre territoris. En definitiva, és una proposta que pretén assegurar que, després del repartiment de recursos, Catalunya no quedi en pitjor posició que altres comunitats que aporten menys.
La proposta del president va ser rebutjada a la velocitat de la llum pel PSOE i pel PP. I tots els presidents autonòmics, incloent-hi els que també suporten un finançament que els empobreix cada any que passa, com és el cas de València, van saltar com un ressort per deixar clar que amb les coses de menjar no s’hi juga. És tan cert que a Catalunya hi ha un consens ampli a reclamar un finançament just com que a la resta d’Espanya el mateix consens serveix per oposar-se a qualsevol proposta que pretengui corregir la injustícia. El gran argument per rebutjar la proposta d’Aragonès va ser que això seria insostenible per a la Hisenda espanyola, cosa que suposa un reconeixement explícit de qui finança a qui.
L’elefant del finançament és al mig de la sala; es convertirà en un element nuclear del debat polític
El pacte fiscal amb Catalunya és, sens dubte, l’autèntica línia vermella del sistema polític espanyol. Es pot, per exemple, pactar una amnistia i que els grans partits es treguin els ulls, però la resistència que troba qualsevol proposta que qüestioni l’essència del model fiscal és granítica. Amb la llei a la mà, l’actual sistema de finançament fa deu anys que està caducat; s’hauria d’haver renovat el 2014, el 2019 i ara, el 2024. Però igual com passa amb la renovació del poder judicial, que també acumula un lustre de retard, sembla que per algunes coses hi ha barra lliure. Segons sembla, el sacrosant imperi de la llei només serveix per als altres.
La Generalitat de Catalunya va xifrar el dèficit fiscal del 2021 en 21.982 milions d’euros, ni més ni menys que el 9,6% del PIB. L’evidència que el sistema de finançament no resisteix la prova del cotó fluix és l’opacitat de les dades. PP i PSOE sempre han fet l’impossible per negar la publicació de les balances fiscals. És tècnicament viable i hi ha diversos mètodes de càlcul acadèmicament acceptats, però la transparència sobre aquestes dades faria ineludible la incòmoda reforma d’un model injust.
A un mes de les eleccions catalanes, el finançament hauria de ser un tema central del debat. Aragonès ha exposat la proposta d’ERC; el PSOE ha parlat per boca d’un PSC que es posa de perfil davant un tema rellevant; i, per ara, no se sap què defensa Junts sobre el tema. L’aritmètica parlamentària al Congrés és una oportunitat que no es pot desaprofitar. Amb les coses de menjar no s’hi juga, tampoc amb les dels catalans.
Lee también
