Eivissa, l'illa salvatge
MĂ©s de mil persones viuen a l’interior de cotxes, caravanes i coberts en un cĂ mping il·legal a Can Simon, als afores d’Eivissa, titula en portada el Diario de Ibiza. Escriuen “cĂ mping” entre cometes perquè, per la foto aèria que acompanya la informaciĂł, la instal·laciĂł Ă©s un campament improvisat. Hi viuen famĂlies que paguen entre 350 (sense serveis bĂ sics) i 500 euros mensuals. Afegeix que alguns dels seus ocupants sĂłn usuaris dels serveis socials.
Assentament d'autocaravanes a Sa Joveria
La primera impressiĂł d’Eivissa la vaig tenir en una sala de cinema, amb la pel·lĂcula More, de Barbet Schroeder, rodada el 1969 amb mĂşsica de Pink Floyd. S’entenia que l’illa era plena de hippies que anaven tot el dia col·locats i practicaven l’amor lliure entre cases emblanquinades, molins de vent i bardisses.
Quan en articles i documentals recorden l’Eivissa dels anys 60 i 70, molts testimonis utilitzen sovint l’adjectiu “salvatge” per descriure-la; un lloc en el qual deixar-se anar i on (gairebé) tot estava permès. Encara que Eivissa no era salvatge. Ni estava buida. Hi eren els eivissencs. Però la imatge que projectava el hippisme era tan intensa que durant anys va amagar (i ha continuat amagant) la realitat de l’illa.
DesprĂ©s dels hippies van arribar les discoteques, l'acid house, els chill out i els cafès del mar. La llegenda de l’illa lliure i salvatge dirigida a les franges mĂ©s joves del mercat ha estat una fĂłrmula turĂstica devastadora. El resultat ha estat una demografia exuberant. Eivissa ha doblat la poblaciĂł en 25 anys (1996-2021). I ha cronificat els problemes associats al turisme de masses. És gairebĂ© impossible accedir a un lloguer a Eivissa. Per als metges, sanitaris, mestres, discjòqueis, animadorss i, en general per molta de la gent que treballa per al turisme. N’hi ha que comparteixen una habitaciĂł. N’hi ha que dormen al carrer. Can Simon no Ă©s un cas Ăşnic.
Dormir al cotxe o en tenda de campanya no Ă©s estrany en una illa de lloguers prohibitius
El turisme de masses sempre ha estat aixĂ. Enlluerna els que no el tenen. Depreda el paisatge, engoleix altres activitats econòmiques. I crea dos mons. Un de mundĂ i lluminĂłs, el dels que hi passen uns dies de relax, sigui en un hotel o en un resort. I un altre, precari i desconegut, que Ă©s el dels que els hi toca treballar. El fet que Eivissa sigui una illa cronifica i exagera aquests trets.
Eivissa, l’illa salvatge. Ara sĂ.