D’entre els protagonistes històrics de la Setmana Santa, n’hi ha un del qual tenim notícies molt contradictòries. Ponç Pilat. Els historiadors han provat que va exercir com a procurador de Judea dels anys 26 a 36 d.C. En aquell període, el regne de Judea estava tutelat per un procurador dependent del governador romà de Síria. Pompeu, enemic de Cèsar, havia entrat a sang i foc al temple de Jerusalem i, segons conta l’historiador jueu i ciutadà romà Flavi Josep, va quedar tan impressionat davant l’altar i el canelobre daurats, que en va prohibir el saqueig i va facilitar la continuïtat sagrada del temple. Des d’aleshores i fins a la revolta jueva del 66 d.C., els poders estaven pactats i repartits. Roma mantenia una mena de protectorat sobre Judea i, a canvi de l’acceptació d’aquest protectorat (i dels tributs corresponents), permetia el regnat d’Herodes i respectava la llei dels sacerdots jueus.
Hi ha proves de la rigidesa de Pilat. Va fer col·locar a Jerusalem estendards amb l’efígie de l’emperador, cosa que violentava la prohibició jueva d’exhibir imatges. Va usar el tresor sagrat per finançar un aqüeducte. Va reprimir violentament una peregrinació de samaritans. Aquest darrer fet, explica Flavi Josep, va suscitar protestes davant el governador de Síria, que envia Pilat a Roma. Ha de donar explicacions a l’emperador Tiberi. Pilat desembarca a Òstia, però desapareix. No se’n sap res més.
No lliga gens la rigidesa del Pilat històric amb la delicada conversa que manté, segons els evangelis, amb Jesús, a qui Pilat procura exculpar. No és normal, en efecte, que un dirigent romà estableixi amb un acusat desvalgut com Jesús, una conversa deferent, fins i tot filosòfica: “Jo he nascut i vingut al món per donar testimoni de la veritat”, diu Jesús a Pilat; i aquest respon: “Què és la veritat?” (Joan, 18, 37-38). Tampoc no sembla un gest administratiu prudent el plebiscit popular que planteja el procurador: “Voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?”. La massa contesta: “Aquest no, volem Barrabàs!”. Sembla clara la intenció dels evangelistes: subratllar la culpabilitat de les autoritats jueves en la crucifixió de Jesús i evitar que el cristianisme naixent sigui percebut com a hostil a l’imperi.
Rentar-se les mans, girar l’esquena a la veritat: una ètica actualíssima
Sigui com sigui, la figura de Pilat ha deixat petjada en la cultura occidental per un altre gest, que només narra l’evangelista Mateu (27, 24). Veient que no aconsegueix fer veure als dirigents jueus que Jesús no mereix la mort i amb por de provocar un avalot, Pilat “es rentà les mans amb aigua davant de la gent i els va dir: ‘Jo soc innocent de la sang d’aquest home. Això és cosa vostra’”. Mirat amb la perspectiva de vint segles, es pot ben dir que aquest gest de rentar-se les mans quan un problema es fa massa complicat de gestionar converteix Pilat en l’inspirador
de l’ètica del nostre temps. Cada vegada són menys, a Occident, els que se la juguen per allò que creuen o per allò que la compassió, la lleialtat o la justícia els dicta. Rentant-se les mans, girant l’esquena a la veritat, fugint d’estudi, traient-se els problemes de sobre, Pilat apareix com el campió de la indiferència.
Com que, avui dia, els mèdia i les xarxes socials ens informen de tot, ja cap mal no pot ser silenciat. En la nostra època, per tant, el dolor del món és absolutament visible i audible. Tot i això, és l’època en què s’ha generalitzat la moda de relativitzar-ho tot i de rentar-se les mans amb tranquil·la, acomodatícia, orgullosa indiferència.
Lee también
