Julian Assange, el periodista australià cofundador de Wikileaks, acusat de la filtració de centenars de milers de documents classificats del Departament d’ Estat dels Estats Units, va guanyar ahir una mica de temps en la seva batalla judicial per mirar d’evitar l’extradició a aquell país. El Tribunal Superior de Justícia d’ Anglaterra i Gal·les va decidir permetre que Assange recorri davant la justícia britànica la llum verda a la seva extradició firmada el 2022 per Priti Patel, aleshores ministra de l’Interior del Regne Unit. Sempre que, segons va precisar aquesta cort, Washington garanteixi que, en cas de ser extradit, Assange no serà condemnat a mort, rebrà un judici just malgrat no tenir la nacionalitat nord-americana, i que la llibertat d’expressió avalada per la primera esmena de la Constitució dels EUA serà protegida en qualsevol circumstància.
Independentment de la decisió dels Estats Units, que tenen tres setmanes per pronunciar-se, és improbable que el procés s’acabi aturant. La filtració feta el 2010 va capgirar la vida d’Assange, difícilment reversible. Després de passar set anys refugiat a l’ambaixada de l’ Equador a Londres, conscient que si posava un peu al carrer seria detingut, com finalment va passar, Assange està reclòs des de fa gairebé cinc a la presó britànica de màxima seguretat de Belmarsh. La seva salut s’ha deteriorat seriosament, però els EUA no semblen disposats a afluixar la pressió sobre el periodista, acusat de disset delictes contra la llei d’ Espionatge, que podrien reportar-li una condemna de fins a 175 anys de presó. Per més que recentment hagin circulat algunes informacions de signe contrari, assenyalant que l’ Administració Biden podria tractar amb més clemència l’activista australià.
El periodisme lliure és irrenunciable i s’ha d’exercir amb responsabilitat
Fa temps que la causa contra Assange va més enllà del seu propi sumari i s’ha convertit en un procés de dimensió genèrica i global. Des d’una òptica estrictament periodística, és un fet incontestable que Wikileaks ens va permetre conèixer accions inadmissibles (crims de guerra, assassinats de civils, tortures, etcètera), comeses per membres de les forces armades dels Estats Units desplegats a l’ Iraq o a l’ Afganistan. Els defensors d’Assange el consideren per tant un paladí del periodisme lliure i un màrtir de la llibertat d’expressió, i acusen les autoritats nord-americanes de perseguir-lo pel simple fet d’exercir la seva professió.
Des de l’òptica nord-americana, en canvi, Assange és presentat com un malvat, que es va conjurar per obtenir il·legalment informació pròpia del Pentàgon, i que en divulgar-la va perjudicar la seguretat dels EUA i va comprometre en particular la d’agents nord-americans i de col·laboradors locals que actuaven fins aleshores encoberts. La disputa enfronta posicions difícilment conciliables. La llibertat d’expressió és un dret fonamental, un pilar dels sistemes democràtics i un instrument irrenunciable per frenar els abusos del poder. Però no és menys cert que la difusió massiva i indiscriminada de documents de Wikileaks va posar en risc vides humanes.
Les conclusions que ja es poden extreure d’aquest cas, sigui quin sigui el desenllaç final, són diverses. La primera és que els EUA haurien de ser els primers interessats a conèixer i castigar els abusos de les seves tropes. La segona, que s’han de protegir la llibertat d’expressió i la premsa lliure. La tercera, que els periodistes han d’informar sense oblidar la seva responsabilitat, evitant perjudicar persones que compleixen honestament la seva feina. La quarta, que aquesta responsabilitat incumbeix també els mitjans de comunicació, en publicar, o no, certs continguts. I la cinquena és que en els quinze anys passats des de la filtració les parts potser podrien haver avançat una mica més cap a la resolució del cas.