Tots hem dormit de vegades amb algú que s’ha convertit en un estrany per a tu. I fins i tot amb el teu enemic. Això entra en les vicissituds d’una vida amorosa més o menys convencional. Però no som conscients de l’experiència traumàtica que deu ser anar-se’n al llit amb un Nòvio i llevar-se amb un Particular. Situació aterridora, per exemple, tenir-lo esmorzant davant teu, a la taula de la cuina, sabent tu que el teu Nòvio no és un Nòvio sinó un Particular i ell creient que encara penses que és un Nòvio.
Isabel Diaz Ayuso
El més proper ens porta al terreny de la ciència-ficció, amb La invasió dels ultracossos, aquella aterridora novel·la anticomunista de Jack Finney portada amb èxit al cinema dues vegades –Don Siegel (1956) i Philip Kaufman (1978)–. Com recordareu, unes llavors s’escapen d’un planeta llunyà i arriben a la Terra, on creixen i floreixen. L’acció comença quan una amiga del protagonista, un inspector de Sanitat (hauria anat genial que fos d’Hisenda, però a Finney potser li va fallar visió futura), li diu que el seu marit es comporta de manera estranya. És el seu Marit, sembla el seu Marit, però hi ha una cosa estranya que el fa distant, estrany, no habitual. Per descomptat, té raó. I és que el seu marit ja és una beina nascuda d’aquelles llavors extraterrestres. Ha estat posseït. Sembla Marit, però és Beina.
Menteixes com un Nòvio, estimes com un Nòvio, defraudes com un Particular
Potser això s’assembla a descobrir que, de sobte, el teu Nòvio és un Particular. Perquè un Particular no és mai un Qualsevol o un Aquell. No és el marit que torna de la guerra i sembla un altre perquè entraríem en el terreny de dormir amb un Estrany. Ni un marit que ha esdevingut avorrit i estúpid. Un Particular no és un Nòvio, de la mateixa manera que un Marit no és una planta extraterrestre. Ressona Bob Dylan: menteixes com un Nòvio, estimes com un Nòvio, telefones com un Nòvio, però defraudes com un Particular.
Lee también
