Després de l’èxit del Tríptic (Permagel, Boulder, Mamut) i d’aparèixer a la llista curta del premi Booker, Eva Baltasar (Barcelona, 1978) diu que deixa de banda la maternitat i presenta nova novel·la, Ocàs i fascinació (Club Editor). Com en les anteriors, una dona explica la seva història, que en aquest cas transita pel caire del precipici.
Heu treballat de moltes coses; també de dona de fer feines?
Sí, he estat dona de fer feines. Però fa molts anys. Estudiava a la universitat i vivia aquí a Barcelona. Treballava de cambrera en un lloc on em tractaven molt malament i vaig pensar, ostres, jo que netejo tan bé!
I com és que netegeu tan bé?
Ma mare me’n va ensenyar. Amb el que em va instruir vaig pensar: prefereixo viure més tranquil·la netejant cases. I vaig netejar unes quantes cases, a l’Eixample. Només va ser una temporada, un any potser. O sigui, que sé del que parlo.
Hi feu una descripció detallada del que cal fer amb cada material. Tot això us ho va ensenyar la mare?
No tot, he anat aprenent. De vegades, anava a cases on em quedava sola amb una iaia. Mentre treballava, la iaia m’ensenyava coses, em donava conversa, em seguia, em feia parar, em feia un cafè amb llet i unes galetes.
Per què us agradava més aquesta feina que la del bar?
Perquè no havia de tractar amb tanta gent, perquè podia estar sola amb els meus pensaments. No requeria estar pendent de les comandes, dels companys, dels clients. Jo estava netejant, una cosa més solitària. Per mi era molt millor, perquè em feia els horaris, m’organitzava tal com volia. Netejar m’agrada, però es van aprofitar molt de mi i me’n vaig cansar. Recordo que s’acostava Nadal i molta gent em va llogar només per netejar les cuines brutes de tot l’any, i després em van fer fora.
Hi ha coses que recorden la seva protagonista.
Sí, esclar, jo era barata, com ella. M’agrada aquest món d’estar sola, de no haver de socialitzar. I també perquè és molt interessant entrar a les cases de la gent. És de les poques persones de fora del nucli familiar a qui permeten entrar fins a les seves habitacions, fins als seus tocadors, fins a les seves tauletes de nit i, esclar, descobrir-hi coses. No perquè hi furguis, sinó perquè es veuen. És allò que dic al llibre que la casa té secrets, històries, i te les vol explicar, les llegeixes. I això m’interessava molt.
Vaig fer de dona de fer feines per no haver de socialitzar”
Ho expliqueu amb aquest personatge que no té nom i que “és menys que una mascota”.
És una persona que entra i surt, i no ha de deixar rastre personal.
Però també engalipa la gent: s’organitza la jornada de tres hores per treballar-ne dues.
D’alguna manera, és una mena d’estafadora. Ella fa la feina, la fa bé, també sap fer que llueixi molt. I és capaç de reservar-se una hora per aprofitar-se de la gent que l’ha contractada i gaudir d’aquestes cases. Les cases seves són aquestes cases, més que no pas l’habitació que té rellogada, on només hi va a dormir.
La clau de tot és la crisi de la feina i l’habitatge?
És un fil que ja l’havia insinuat al tríptic, però volia anar més a fons, perquè jo també l’he patit, perquè al final em veig a mi mateixa com a escriptora, com un símptoma de la meva època. No parlo del passat ni del futur, ben bé mostro figures del present. I jo m’hi he trobat, vivint així. No al carrer, tot i que, quan vaig anar d’Erasmus a Berlín, vaig passar dues nits al carrer, per tant sé què és dormir al carrer: les nits són llarguíssimes.
Com és que va haver de dormir al carrer?
Doncs perquè no vaig fer bé una reserva en un hostal i aleshores no hi havia ni internet, ni targetes de crèdit, ni jo tenia diners.
Ella té feina però no té casa.
Avui això està passant. Ara hi ha gent que té una feina tan miserable, que té diners per menjar, però no té diners ni per pagar-se una habitació rellogada. A més a més, la ciutat és sanguinària: fabrica solitaris i els obliga a conviure.
També feu una metàfora amb les cases com a úters eixamplats: “Un úter dins d’una dona dins d’una casa. Una casa dins d’un poblat dins d’unes fronteres”.
És la necessitat que tenim de sentir-nos acollits. Hi ha aquesta pertinença: a tu ningú et pot arrabassar l’úter, però et poden arrabassar la casa. Totes aquestes capes de seguretat són relatives; donen seguretat quan les tens. Ella quan està a casa de la Trudi se sent estàlvia, la salva ben bé de la intempèrie. Però si fallen, et veus abocada al fred.
I arribem a la Trudi, l’altra dona de fer feines.
La Trudi és la que et fa l’abraçada. Una abraçada no et salva, però t’infon els ànims per salvar-te. És la solidaritat, és el que fa falta. És la relació realment humana i desinteressada, perquè no la coneix de res. I això passa. I penso que hem d’anar més cap aquí, cap a teixir xarxes d’aquestes, d’ajuda cap a l’altre.
La Trudi parla en castellà, les llogateres són colombianes...
La Trudi és una dona de fer feines, i les que m’he trobat a la meva vida la majoria són castellanoparlants. Ho faig per la versemblança. I pel que fa a les colombianes, jo he viscut de rellogada amb colombianes, europees, brasileres... Diguem que als llibres reflecteixo el meu univers, sense fer-ne autobiografia. Per què he d’inventar una cosa diferent? Ja estic inventant una història i hi ha aquest efecte mirall.
No sou políticament correcta.
Això m’és igual. L’avantatge meva en aquest sentit és que jo escric molt per mi, no escric pensant en com serà llegit, si pot ser incòmode, les sensibilitats. Escric ben bé el que a mi m’interessa i em desvinculo del llibre un cop ha sortit. Això a mi em fa molt lliure, em dona molta pau. Si les crítiques són bones, agraïda i contenta, i si són dolentes, també, perquè tenen el seu sentit, evidentment, i crec que es poden entendre totes. Però visc apartada del discurs que es va construint sobre el llibre i tot el que es va dient. No estic a les xarxes, no ho segueixo. És ben bé si algú m’ho comenta. I si em fan un comentari sempre és benvingut, vol dir que s’han llegit el llibre, no?
La ciutat és sanguinària: fabrica solitaris i els obliga a conviure”
Quan la protagonista treballa de dona de fer feines, parla dels secrets de la casa, de crear un centre a cada estança, l’eròtica de tocar-ho tot.
En aquest llibre no tenim sexe, en canvi en els meus llibres precedents anaves trobant sexe. Aquesta dona viu la sensualitat, igual que la Boulder ho vivia també treballant les masses de pa i amb els aliments, a part d’amb altres dones, en aquest cas ella vehicula l’erotisme en el fet d’estar a les cases dels altres i acaronar, tocar, cuidar, polir els objectes dels altres. Ho dic amb un parell de frases al llarg del llibre i ja està, tampoc no la veiem masturbant-se amb un gerro de flors. És una manera també d’entendre la seva feina com una feina poètica. És una dona que valora la bellesa. A ella li agrada estar allà i ho diu: “He trepitjat les millors catifes, m’he assegut als millors sofàs”.
A la segona part, la fascinació, tot això ho perd i ho compensa amb el seu món interior.
Ella ja està en el seu món interior i comença a fer de casa seva un santuari. És quan treu tot el que hi ha i la converteix en una mena de monestir, que és alhora una fortalesa, perquè vol protegir tot allò. S’acaba obsessionant perquè el seu món és preservar aquella verge que té a casa.
Què us va inspirar aquesta història i aquest personatge?
Era una veu que vaig trobar i que m’interessava, i tenia ganes d’explicar la història d’una dona de fer feines. Però no una dona de fer feines qualsevol, sinó una de fer feines que tenia la vida molt organitzada i molt ben muntada. Aquesta dona que té una llicenciatura i està treballant fent feines, viu molt millor que gent amb una llicenciatura treballant allà on se suposa que encaixa per estudis. Ella troba el seu forat i viu molt bé.
Té estudis de pedagogia.
Sí, com jo, una titulació amb poques sortides.
Però acaba vivint al carrer uns dies?
Això no és un accident i per això es pregunta en quin moment les decisions que ha anat prenent han estat desencertades i com s’ha anat empobrint. És una dona que semblava venir de l’abundància, amb carrera, pots pensar que té una família més o menys bé, però pren tot de males decisions. Hem creat una societat en què tot et porta anar cap allà. És molt fàcil passar de compartir pis amb amics a rellogar una habitació a casa d’un desconegut. És una decisió d’un dia en què, pum, ja t’estàs empobrint, i et vas empobrint, i et vas empobrint, i acaba el carrer, i gràcies a que apareix la Trudi amb aquesta solidaritat, surt d’allà i troba el seu lloc al món, que no és el que semblava que li tocava per destí.
I tot se li torna a desmuntar.
M’interessava crear un personatge que està satisfet amb la seva vida. Ara bé, quan queda abocada a la intempèrie per segona vegada, que ja no té esma d’aixecar-se, vaig començar amb la fascinació, perquè tenia ganes d’abordar la mística, literàriament parlant. No em considero especialment religiosa, però sí que vaig anar a una escola de capellans i tinc una tradició. I estic molt contenta de tenir una tradició que m’és igual que sigui la cristiana catòlica, o la musulmana o l’hebrea, la que sigui. M’ha alimentat molt l’imaginari, són unes vèrtebres. Llavors, jo tenia ganes de viure l’espiritualitat. Dedico temps a la meva vida a escoltar o anar a passejar pel bosc, i sentir aquesta unicitat, aquest sentir que estem molt més interconnectats del que semblaria. Llavors, em venia molt de gust, crear una història on hi hagués un personatge que frega aquesta mística. I ho he fet amb diverses capes de lectura. La fascinació està plena de la vida de Maria, hi ha escenes de la vida de Maria: quan és un aquest animal de càrrega, o quan fa el camí de l’adoració, o l’estrella que hi ha sempre al cel, l’estrella que anunciava el naixement. Combino tots aquests elements de la meva pròpia tradició cristiana amb una història que pot no tenir una lectura així, però que si vols la pot tenir.
Al començament de la novel·la la fan fora d’una habitació rellogada.
Ella es troba al carrer i en aquell moment té pensaments sobre fer el mal. S’adona que fer el mal requereix molta consciència.
Però no és ben bé una novel·la d’assassinats, tot i que reflexiona sobre el desig de matar.
Arribada a l’ocàs, tant d’una civilització com de la seva pròpia història personal, la protagonista ja no té manera de sobreviure. O tal com ella voldria seguir sobrevivint, veu que és impossible. Llavors comença a escoltar-se les seves pròpies veus i comença a habitar al seu món, que és mig fantasia, mig realitat, però és un món propi, orientat a l’espiritualitat i on ella fabrica una verge. A l’ocàs el que he fet és mostrar on som, com estem vivint, qui som i què està passant. Aquesta intempèrie, aquesta fragilitat, aquesta precarietat.
De les feines i de l’habitatge?
I de les relacions humanes. Mostro el retrat d’una dona en aquesta situació, en aquest quadre. I llavors, quina sortida hi dona? Una de maníaca. I la fascinació és com entrar dins del propi inconscient i anar a veure què hi tenim.
Què hi tenim al fons de tot?
L’origen de l’eros i el tànatos, de l’amor i de la mort. Perquè la fascinació és una adoració i alhora una aniquilació: d’una casta, d’un amor, de la maternitat, d’un sistema social, d’una dona...
Una mena de maredeu.
Exacte, una dona sublimada, una icona. Li cal fer això per donar sentit a la seva vida. Està en una societat que l’ha portada gairebé a tenir aquest desig de deixar d’existir. Ella no vol morir, però vol deixar d’existir.
Lee también
