L’11 de març sabrem si La sociedad de la nieve, nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula internacional i també com a millor maquillatge i perruqueria, aconsegueix tots dos premis. Crec que se’ls mereix, com va merèixer els dotze Goya del febrer passat, entre altres guardons. L’extraordinària interpretació dels actors que encarnen els nois de l’equip de rugbi uruguaià, que anaven a jugar un partit a Santiago de Xile, els efectes especials magnífics, el maquillatge, etcètera, ens permeten observar la tragèdia com si realment l’estiguéssim vivint. Les turbulències de l’avió, que acabarà estavellant-se, ens porten a aferrar-nos a la butaca del cinema, com si haguéssim de sortir catapultats cap a l’espant del desconegut, i després a sentir-nos partícips de les penúries enormes dels supervivents.
La sociedad de la nieve es basa en el llibre del mateix títol de l’escriptor uruguaià Pablo Vierci, company de col·legi d’alguns dels protagonistes de la tragèdia, que va voler investigar com va succeir, què va passar durant els setanta-dos dies que els supervivents van romandre aïllats i què va suposar haver de
decidir si es deixaven morir de fam o subsistien menjant la carn dels que s’anaven morint, amics i fins i tot familiars, en una època en què la donació d’òrgans, a la qual avui estem acostumats, quasi no existia, cosa que feia encara més truculent el fet d’alimentar-se de cadàvers.
Vierci ja va dedicar, amb anterioritat al seu best-seller, un altre llibre al seu amic Roberto Calasso, que, amb Nando Parrado
–que també va deixar testimoni escrit a Milagro en los Andes de la seva aventura colossal–, va caminar durant deu dies fins a trobar l’auxili que va poder salvar els seus companys.
A La societat de la neu, apareguda el 2008 i reeditada amb nou pròleg el 2022, cinquanta anys després de l’accident, Pablo Vierci recull els records no sols d’un sinó de tots els supervivents. La seva col·laboració amb Bayona en la pel·lícula i la seva assistència al rodatge van ser clau per transmetre al gran director, a l’equip i els joves actors l’emoció continguda i l’halo poètic que la pel·lícula ofereix.
La tragèdia dels Andes ens fa plantejar com ens hauríem comportat en aquelles circumstàncies
La societat de la neu planteja a més qüestions d’un interès enorme que, en un món tan individualista com és el nostre, ens porten a preguntar-nos com ens hauríem comportat en unes circumstàncies semblants, de quina manera hauríem reaccionat i com hauríem encarat la situació per la qual passen els supervivents. Hi ha, a més, un aspecte primordial que no tinc cap dubte que és transsumpte de la realitat viscuda durant l’aïllament als cims dels Andes. Em refereixo a l’organització d’aquesta societat imposada per la neu, enmig del no-res, en un entorn hostil, voltats per les allaus i el vent gelat, embolcallats per un silenci de blancor infinita, sobretot a partir del moment en què, després de deu dies de resistència, senten per ràdio que s’abandona la seva recerca.
És a partir de llavors quan sorgeix veritablement la societat, que, com defineix el DIEC, és una “reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns”. En aquell cas el valor primordial fou el de la supervivència de tots i això comporta i implica la necessitat d’exercir l’ajuda mútua, la interrelació més altruista perquè només la solidaritat els va permetre subsistir. “Mai hem estat millors persones que a la muntanya”, li va dir a Vierci Daniel Fernández Strauch, un dels supervivents.
Tant de bo el seu exemple, aquí baix, ens faci també millors.
Lee también
