La cara lletja de la política
La corrupció és la cara més lletja de la política, allò que es vol ocultar per no avergonyir-se dels detalls atrotinats i pintorescos que sorgeixen en totes les trames delictives. Els discursos ho aguanten tot, però els fets són fets i destrueixen la retòrica dels que els menyspreen.
El que sorprèn més és l’actitud prepotent dels partits que es defensen llançant tinta de calamar contra l’adversari amb l’“i tu més” habitual. Falta ironia i vocabulari. Parlen com si no existissin les hemeroteques i com si el personal no tingués memòria. Aquests episodis tenen un aire decadent amb un sentit del ridícul difícilment reparable.
Koldo García
Quan un partit entra en el bucle de la corrupció, perd el control del relat i no consulta la brúixola. Els fets que surten a la llum el superen i comencen a improvisar i a equivocar-se. Em venen a la memòria els casos i les mentides de Nixon, els conflictes de Sarkozy i les excentricitats de Berlusconi per fingir la realitat. Rajoy va ser enderrocat en una moció de censura per les pràctiques fosques de finançament del seu partit i d’enriquiment d’alguns dels seus col·laboradors.
La mentida i la corrupció passen factura a les urnes i castiguen els partits
El cas Koldo té tots els ingredients de novel·la negra amb episodis grotescos. Apareixen en pantalla personatges com el tal Koldo, que va passar de segurata de discoteca a ser l’home de confiança del ministre de Foment, el molt poderós José Luis Ábalos, peça protegida del president Sánchez fins que va perdre la seva confiança i posteriorment la va recuperar en les eleccions del juliol passat. Resulta que el president del club de futbol de Zamora no era una pintoresca peça decorativa. La premsa no és responsable que surtin personatges de rellevància menor que es demostren claus en l’execució de les trames corruptes que treballen sota la cobertura de partits polítics.
Els partits són necessaris per al funcionament del sistema democràtic. Però si s’entossudeixen a retreure’s els draps bruts sense respondre a les irregularitats que se’ls atribueixen, el més normal és que les urnes els passin factura o, pitjor encara, que els enviïn a la irrellevància política. El gran públic està cada vegada més informat i és irresponsable prendre’l per imbècil. La idea de Karl Popper que la democràcia no consisteix a formar governs sinó a fer-los fora és sempre vigent. Com que avui no s’amaga res, que se sàpiga tot aviat.