Les protestes d’agricultors a Europa, més enllà de la cínica manipulació per la dreta, plantegen un dilema que va al fons de la transició ecològica cap a noves formes de producció i de consum. Després de dècades d’ignorar les advertències dels científics sobre la insostenibilitat del nostre model econòmic, els últims anys, empesos per moviments socials ecourbans, les elits polítiques s’han pintat de verd i han imposat mesures restrictives sobre com s’ha de conrear el planeta per prevenir l’agreujament de la crisi climàtica. En molts casos, oblidant-se que la gent entengui, debati i accepti les esmentades mesures. En particular aquells que fa generacions que estan arrelats a la seva terra (no la Terra) i sense el concurs voluntari dels quals ni mengem ni perdurarem.
L’agricultura tradicional va ser transformada per força per la producció química de l’agroindústria i el mercat va ser globalitzat. Els productes de proximitat han estat desplaçats pels transportats per consumir en qualsevol estació. I ara que les conseqüències pernicioses del model de producció imposat per les multinacionals són mesurables, les elits il·lustrades fan marxa enrere davant el risc dels perills per a la salut i per a la futura habitabilitat del planeta. Les explicacions han estat escasses, sovint incomprensibles i amb prou feines debatudes. A tot estirar, algunes compensacions monetàries per calmar els ànims. Quan de fet, si volem anar a l’arrel del problema, cal intervenir en una complexa cadena d’interaccions: des de la producció al consum, de la tecnologia a la comercialització, del tractament del sòl als regadius, de la mecanització a la informatització, de l’empaquetament plàstic al monopoli de la distribució. I de formes de vida ancestrals a una difícil supervivència.
Sembla que el capitalisme global s’entossudeix a imposar una agricultura sense agricultors
Els acords de comerç internacional han d’anivellar les condicions de la competència. S’han de fer servir els excedents per posar remei a la fam, no com a mecanismes reguladors de preus. Tot i això, cada país privilegia els seus càlculs electorals i les seves estratègies geopolítiques. Mentre es concentren a Brussel·les, en lloc de donar-los prioritat, la Unió Europea assigna 50.000 milions per a Ucraïna. Com no s’han de sentir els agricultors com l’última baula d’una cadena que els esclavitza en lloc d’honrar-los com els que ens alimenten? Seríeu capaços de conrear una albergínia?
Sembla que el capitalisme global s’entossudeix a imposar una agricultura sense agricultors, que màquines i química s’encarreguin d’una producció en massa per a les masses, mentre una agricultura ecològica selectiva i molt més cara es dedica a les elits urbanes, que se senten salvadores del planeta consumint tomàquet ecològic a les seves amanides de disseny.
Si alguna cosa faltava per distanciar el poble dels governants és aquest elitisme que vol salvar el planeta fins i tot a costa d’una part dels seus habitants, que no mereixen sobreviure per la seva suposada ceguesa històrica. La política ecològica, absolutament necessària, es farà amb els agricultors, entre d’altres, o no es farà.
Lee también
