El revival ens enganxa perquè l’emoció del record ens fa sentir ben retribuïts. I tan calats ens té l’algoritme que rebem bones dosis de nostàlgia de tant en tant. Aquests dies he vist el documental sobre els Bee Gees, i m’he retrobat amb aquella adolescent que ballava More than a woman en l’habitació, tancada amb balda, sentint que faltava poc per entrar al paradís de llums violeta. “Més que una noia ( ooh, la meva nena)”, una vegada i una altra repetien els germans Gibb.
Taylor Swift en els recents premis Grammy
Què aparentment innòcues eren aquelles lletres, la banda sonora de la nostra infantesa adulta! Romanticisme a cabals, ensucrat, ximplet, el mateix que va originar tantes avaries al projectar aquella falsa idea de l’amor. Clar que després arribarien els Ramones i els Jesus and Mary Chain amb les seves lletres fosques i hermètiques, la noia d’ahir buscant les flors de Nacha Pop, les perles ensangonades d’Alaska, la cocaïna de Lou Reed, tot i que els Pecos insistien en morir “por estar ausente de ti”.
Les destrosses d’una vida quantificada, frenètica i competitiva son a les cançons dels nostres joves
L’amor va ser el gran tema de segle XX mentre que la bogeria es considerava una escala cap a l’infern, i un mur separava els assenyats dels alienats. “Va al loquero”, es deia, assenyalant un territori per a guillats i inestables. I pocs comprenien que es podia estar deprimit, ansiós o neuròtic. Als nostres pares, nascuts en el franquisme i criats en la dificultat, ni de lluny no se’ls passava pel cap de portar-nos a teràpia, més aviat crèien que fer aquell pas comportava ficar-se en un problema.
Avui, les destrosses d’una vida quantificada, frenètica i competitiva es detallen en les cançons que escolten els nostres joves, i potser en elles trobin refugi. Poc platonisme i grans dosis de realitat les que parafraseja el rap amb les seves catarsis verbals. “Soc jo, hola, soc el problema, soc jo/ A l’hora del te, tots estan d’acord/ No m’haurien de deixar sola/ Això porta el seu preu i els seus vicis./ Acabo en crisi/ ( És un conte tan vell com el temps)”, canta Taylor Swift. Igual com Drake (“Dimonis, per què hi ha homes que poden fingir que els agrada el sexe” ) o Logic amb el seu Self medication, els nous ídols han normalitzat la diferència, la diversitat mental i han introduït en el seu vocabulari termes de la psiquiatria. Els seus atacs de pànic enllà del clàssic sentiment d’incomprensió que fueteja a la joventut. Són pura clínica.
Fa uns mesos, l’ Escola de Salut Pública TH Chan de Harvard va convidar un grup d’ influencers especialitzats en salut mental, conscient del seu paper prescriptor a Tik Tok. No són psicòlegs ni metges, el seu únic aval consisteix a haver rebut tractament durant anys, i s’enorgulleixen de resumir idees mèdiques en vídeos reeixits. Per això, els professors van voler empatitzar-hi alhora que oferir-los guia.
L’arrel del malestar juvenil té a veure amb el xoc d’una educació de vidre i llançar-se al món adult desproveïts de la idea de l’esforç, que sembla cosa de beneits. “No estava feta per a una fleca o call center una diva com jo”, deia Bad Gyal a la televisió. “El retorn al capitalisme de rendistes, com el que existia abans de la Primera Guerra Mundial, no és compatible amb el respecte al mèrit, que exigeix que l’ascensor social funcioni”, afirma Sophie Coignard a La tirania de la mediocritat (Deusto).
Desmotivats davant el coneixement, curts d’ambició i llargs de plaer, els joves passen moltes hores parlant amb si mateixos, com canta Miley Cyrus a Flowers. Sense les paraules per expressar què senten, prefereixen posar una cançó que no parla d’amor sinó de medicació.
Lee también
