L’escriptor Jesús Moncada, que va morir fa prop de vint anys, era fàcil trobar-lo pels carrers de Barcelona. Em penso que s’avorria a casa i dedicava bona part del dia a passejar amb el seu gosset. El recordo massa abrigat per a l’estació, amb el front brillant i les ulleres una mica antiquades, sempre disposat a “coger un capazo”, que és com a l’Aragó en diuen de fer-la petar o posar-se a xerrar amb el primer que passa. Aragonès de Barcelona com jo, no conservava bons records de la seva estada de cinc anys a Saragossa, on havia cursat el batxillerat en qualitat de fàmul, una mena de criat al servei d’algun company de família adinerada (sí, aquestes aberracions existien a l’ Espanya dels cinquanta).
Torno a trobar Moncada a les pàgines d’Un país estranger, l’últim i recentíssim llibre de Miquel Berga. Entre altres coses, aquest llibre explica el llarg procés de substitució del vell pel nou Mequinensa durant els anys de construcció de l’enorme presa, que l’actual sequera va tornar fa uns dies a les primeres planes dels diaris. Impressionen les imatges en blanc i negre dels veïns d’aquell poble i del proper Faió afanyant-se a rescatar en barques els seus estris mentre s’omple l’embassament que està acabant de negar casa seva.
L’últim llibre de Miquel Berga explica el procés de substitució del vell pel nou Mequinensa
Aquell dia de finals dels anys seixanta, el vell Mequinensa va desaparèixer per sempre sota les aigües del pantà, i en un futur no gaire llunyà, quan també els ancians del lloc hauran desaparegut, ja només existirà als llibres de Jesús Moncada, que va consagrar el seu talent de narrador a reconstruir-lo i preservar-lo del pas del temps.
Un fi fil del destí uneix aquelles cases negades amb una vil·la de Tossa de Mar carregada d’història. En aquesta vil·la hi conflueixen un munt de vides apassionants, començant per les dels seus primers propietaris, els intel·lectuals britànics Archie i Nancy Johnstone, una parella que acabaria centrifugada per les fortes convulsions dels anys quaranta: Archie acabaria instal·lant-se a l’URSS i Nancy a Llatinoamèrica (on, per cert, va sobreviure a l’accident d’automòbil en el qual va perdre la vida la molt comunista i molt dogmàtica Constancia de la Mora, neta d’Antonio Maura). Prèviament, durant la Guerra Civil, l’elegant casa Johnstone havia servit de refugi per a infants desplaçats. Entre ells hi havia dos petits mequinensans, els germans Primitivo i Justo Sancho, que fugirien a França amb la derrota republicana i retornarien a l’ Espanya del nacionalcatolicisme per, amb només catorze anys, convertir-se en precocíssims miners (sí, aquestes aberracions existien a l’ Espanya dels quaranta).
Si em resulten fascinants llibres com Un país estranger de Miquel Berga és pel que tenen d’universals. T’expliquen la història d’una família, però en realitat t’estan explicant la de moltes famílies i, en darrer terme, la de totes. La història dels Sancho, sempre a la mercè dels vents del destí, sempre lluitant per agafar les regnes de la seva vida, és també la de milers i milers de famílies espanyoles de la seva època.
Les obres de la presa, que les autoritats franquistes presentaven com una garantia de prosperitat, no només van arrencar la població local de casa seva i dels seus records sinó que van alterar dràsticament la seva economia i la seva forma de vida. Entre els que aviat es van saber condemnats a reiniciar les seves vides en algun lloc llunyà hi havia Primitivo i Justo, que van deixar Espanya a la recerca d’un futur millor. Primitivo es va establir a Bèlgica. Dècades després, un fill seu del mateix nom, el primer membre de la família nascut a Bèlgica, funcionari de la Unió Europea, buscant un lloc on fixar la seva segona residència, va anar a parar, una mica per casualitat, a Tossa de Mar, molt a prop de la vil·la que havia acollit el seu pare i el seu oncle. Per aquells tombs que fa la vida, viatjant d’un Primitivo a l’altre, l’atzar estava tancant un cercle obert vuitanta anys enrere, en plena guerra.
P.S.: A les últimes pàgines d’Un país estranger té un petit cameo el cantautor José Antonio Labordeta. El seu Canto a la libertad era un dels himnes favorits de Justo Sancho. Ell i Labordeta van coincidir en certa ocasió a la cua per renovar el passaport i, per descomptat, “cogieron un buen capazo”.
Lee también
