Loading...

Emergència nacional

Tothom s’afanya a viure la fi del món. Ningú escapa a la fascinació que provoca veure en infinitat de sèries i programes de televisió com la Terra salta pels aires, una vegada i una altra, a conseqüència de l’impacte d’un meteorit; que s’entauli una guerra nuclear a conseqüència de la perícia de la intel·ligència artificial, que ha aconseguit arrabassar a l’home el control del comandament dels exèrcits; que s’aguditzin els efectes negatius del canvi climàtic, fent inhabitables les ciutats, o tornar a sentir, després de l’experiència viscuda durant la pandèmia, que un nou virus, més letal que la covid, obligui l’espècie humana a amagar-se als boscos per no ser exterminada.

 

iStockphoto

Si a la fi del segle XX la gent reia i ridiculitzava aquells fanàtics religiosos que llançaven profecies mil·lenaristes, pronosticant que Crist tornaria a la Terra per dur a terme el Judici Final, ara ningú escapa a pensaments negatius sobre el futur de la humanitat mostrant-se oberts a acceptar la possibilitat que es desfermi sobre la Terra l’Apocalipsi, en haver donat l’esquena al planeta. El racional i l’irracional es fonen. La lectura de milions de dades que permeten predir els desastres climàtics, la crisi energètica i econòmica, es dona la mà amb la por còsmica, que és el temor davant de l’incommensurable i poderós, davant la naturalesa incontrolable, davant del que s’escapa al control humà i al seu coneixement. A mesura que les persones s’instal·len còmodament davant de les pantalles per contemplar com ens convertim en zombis, per culpa d’un virus, o fugim buscant una cova per es­capar del diluvi universal, els estats adverteixen, a través dels informatius, la possibilitat de megaincendis que ho devasten tot, que hem de tenir en compte els ciberatacs o que no hi ha prou mitjans econòmics per lluitar contra el canvi climàtic. L’acumulació de profecies, visions distòpiques, alertes ciutadanes i programes de televisió, com ara Gabinete de crisis , que ens avisen que no estem preparats per a cap dels desastres que s’invoquen des del programa, com una tempesta solar, geomagnètica o un desastre nuclear, demostra fins a quin punt ens estan exercitant psicològicament per al pitjor inimaginable.

El 2024 pot ser un bon moment per deixar enrere la submissió voluntària a la impotència de l’Estat

Des de l’antiguitat, reis, generals i polítics han estat proclius a encoratjar la difusió de profecies per provocar por en els seus súbdits i, d’aquesta manera, mantenir-los sotmesos a la seva autoritat. Si en l’antiguitat les profecies sobre desastres naturals, malalties o guerres eren una extensió de la política, ara les constants apel·lacions que es fan des de la comunitat científica, literària, tecnològica i des dels mitjans d’informació que recullen les seves opinions, volen alertar que l’Estat, el poder polític, ja no és capaç d’evitar el desastre, en mostrar-se impotent. La impotència porta els estats a crear les bases polítiques per deixar d’assumir la seva responsabilitat i l’obligació de prevenir, posar els mitjans, per evitar als ciutadans situacions que poden arribar a passar, com els efectes del canvi climàtic o l’ús de la intel·ligència artificial, per limitar-se a salvar els ciutadans en arques de Noè, no sense assenyalar abans que tots els mals són producte de les pautes de consum dels ciutadans que exploten la Terra o de les grans corporacions tecnològiques que abusen de la seva posició de domini econòmic o tecnològic per ­controlar la vida de les persones.

A mesura que s’instal·len en la normalitat dels ciutadans els continguts i l’estètica de la catàstrofe, les contínues apel·lacions a un futur incert, a la quasi certesa que viurem desastres naturals, es posen les bases perquè els estats gestionin el dia a dia des d’una concepció política d’emergència nacional. Aquest estat d’emergència nacional, que es posa en marxa davant de situacions excepcionals per mantenir l’ordre, implica restringir els drets dels ciutadans. Ara que iniciem l’any 2024 pot ser un bon moment per canviar de vida i deixar enrere la submissió voluntària a la impotència de l’Estat, a la seva vocació desmesurada de veure a tot arreu els gèrmens perquè passin noves catàstrofes. Cal advertir als nostres representants polítics que no estem disposats a construir l’arca i, molt menys, viure en ella, quan tot està a les nostres mans per poder canviar les coses i deixar de resignar-nos al fet que el millor que pot passar és que un desastre natural posi fi a tot.

Lee también