L’any 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, les autoritats van prohibir que el Barça fes servir el català en els documents oficials i van obligar el club a retirar la bandera catalana de l’estadi de les Corts. Com és natural, això va molestar molts culers, que en un partit entre el Barça i l’equip de la Royal Navy britànica van propinar una monumental xiulada a l’himne nacional.
És una escena que resulta familiar. Com a represàlia, les autoritats van tancar el camp del Barça durant sis mesos i van obligar el president, Hans Gamper, a dimitir. Al seu lloc hi van posar l’empresari Arcadi Balaguer, amic personal del dictador.
Alfonso XIII amb Primo de Rivera, en un cotxe, en una imatge sense data; a la dreta, amb uniforme, Martínez Anido
Això ho explica l’historiador Alejandro Quiroga a Miguel Primo de Rivera: Dictadura, populismo y nación, un treball admirable que és impossible llegir sense anar i venir mentalment, un cop i un altre, de l’Espanya de fa un segle a l’actual.
Tampoc no és fàcil deixar de pensar en l’actualitat llegint El rey patriota, de Moreno Luzón, sobre el regnat d’Alfons XIII. Moreno Luzón dibuixa la trajectòria d’un monarca que, durant els primers anys del regnat, va ser considerat per molts com un factor potencial de regeneració, molt necessari, del desgastat sistema polític de la Restauració.
Era un rei jove, simpàtic, popular, que viatjava incansablement per la Península, que va sortir il·lès, sense perdre la sang freda, d’uns quants atemptats terroristes –un dels quals el dia del seu casament–, que es barrejava amb la gent i que no volia limitar-se a ser un monarca constitucional a l’anglesa, perquè creia que el sistema del torn dinàstic imposat per Cánovas del Castillo no donava més de si i exigia una renovació a fons i que a ell li tocava impulsar-la.
Amb el pas dels anys, però, totes aquelles esperances es van anar evaporant i Alfons XIII es va convertir en un obstacle per a la regeneració del país. La voluntat excessiva d’intervenir en la política, l’afició als negocis tèrbols i, sobretot, el suport a la dictadura de Primo de Rivera li van fer perdre tota la credibilitat. Va acabar havent d’anar-se’n d’Espanya atesa la imminent proclamació de la República i va morir a l’exili, abandonat per tothom, incloent-hi els seus, que el consideraven gafe.
És impossible llegir els llibres de Primo i Alfons XIII sense anar i venir d’aquella Espanya a l’actual
És difícil no fer comparacions. El llibre d’Alejandro Quiroga sobre Primo de Rivera també bull de ressonàncies que ens remeten a moments més pròxims en el temps. La dictadura de Primo va ser un assaig general del franquisme. El dictador va aconseguir projectar la imatge d’un governant bonastre i paternalista, popular, promotor d’obres públiques, però no va tenir escrúpols per aplicar la llei de fugues i assassinar anarquistes, empresonar opositors polítics, consentir la tortura de sindicalistes i de militants de partits d’esquerres, massacrar la població civil al protectorat marroquí amb armes químiques i saltar-se les lleis quan li va convenir.
Primo de Rivera va madurar el pla del cop d’Estat mentre era capità general de Catalunya. Sorprèn veure fins a quin punt els seus mètodes sanguinaris de combatre el sindicalisme i l’anarquisme, secundats pel seu amic i col·laborador Martínez Anido, un dels personatges més sinistres del segle XX espanyol, van comptar amb el suport de les classes dirigents catalanes.
L’any 1923, el president de la Mancomunitat –precursora de la Generalitat actual–, Josep Puig i Cadafalch, va donar suport al cop d’Estat, creient innocentment que el dictador reforçaria l’autonomisme, com li havia promès. La resposta de Primo va ser la supressió de la Mancomunitat i la prohibició de l’ús del català a l’ensenyament (l’any 1936, Cambó i molts lligaires també van donar suport a Franco amb la mateixa esperança i Franco els ho va pagar amb una moneda semblant).
Lee tambiénL’amnistia i la separació de poders
Des d’angles diferents, tots dos llibres descriuen unes oligarquies polítiques i econòmiques i uns estaments militars i eclesiàstics que actuaven com si el país els pertanyés, com si ningú més tingués dret a governar-lo, ni tan sols a opinar sobre com calia fer-ho, disposats a tot –literalment– per conservar el poder en exclusiva.
La qüestió catalana palpita a moltes pàgines i això pot fer pensar que la història és com el famós dinosaure de Monterroso, que ens despertem i continua al mateix lloc. Les dificultats de les visites reials a Barcelona, les reivindicacions dels partits catalans, la voluntat de les autoritats de frenar l’ús públic del català, recorden constantment episodis més recents.
Però la lliçó que es desprèn de la lectura, sobretot de la del llibre d’Alejandro Quiroga, és que els intents de sotmetre Catalunya a un centralisme asfixiant, d’espanyolitzar-la, sempre són contraproduents i que, com a reacció, generen un moviment contrari de tenor sobiranista. El tancament del camp del Barça l’any 1925 i l’elecció del president-comissari Balaguer, per exemple, es van traduir en un augment considerable del nombre de socis del club, i no pas per adhesió al dictador, sinó, al contrari, perquè demanar el carnet del Barça es va convertir en una forma inequívoca i no punible d’expressar l’oposició al règim militar.
La perspectiva d’aquests cent anys mostra també que, per extraordinaris que siguin els paral·lelismes entre el que passava llavors i la història recent, el curs dels esdeveniments va canviant. La tensió entre Catalunya i la resta d’Espanya segueix tan viva com durant el regnat d’Alfons XIII, però ara, per fortuna, ens estem donant una nova oportunitat d’encarrilar-la. A més, ara els defensors del nacionalisme excloent espanyol no tenen altre remei que cedir el poder quan les urnes i l’aritmètica parlamentària ho decreten, encara que sigui tan a contracor com en els últims mesos. El temps discorre amb lentitud, però no en va. Bones festes.
Lee tambiénLondres, una manifestació
