L’últimacimeraentre la UE
Una lenta mutació genètica està tenint lloc a Brussel·les. Va començar amb l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, va continuar amb la covid i la guerra d’ Ucraïna per culminar els últims mesos amb una llarga sèrie mesures legislatives.
La UE neix en origen com a model de multilateralisme i obertura comercial. Aquesta sempre ha estat la seva vocació, la seva raó de ser. Però el tabú s’ha trencat. La seguretat i l’autonomia estratègica ara són la prioritat. I si cal posar en marxa una eina per assegurar les cadenes de valor i l’ abastament de les matèries primeres o tutelar algun sector estratègic, es posa en marxa. Aquests són alguns dels temes que es van debatre fa uns dies en una jornada al Cidob, La Unió Europea davant la fragmentació del comerç internacional.
Són nombroses les iniciatives símbol d’aquest canvi de posició. Per exemple, la investigació sobre subvencions il·legals de la Xina al seu sector del vehicle elèctric per abaratir preus. O la llei europea de Xips, la llei de matèries primeres fonamentals. L’ajuda al desenvolupament s’ha tornat selectiva, amb la iniciativa Global Gateway que pretén definir quins països són mereixedors del comerç i la inversió d’Europa, segons criteris d’afinitat amb els valors europeus.
La nova legislació coneguda com a instrument contra les accions coercitives ( anti- coertion instrument , ACI) potser n’és el cas més extrem. Estableix cooperació en la mesura que es pugui, però confrontació quan calgui . Té per objecte dissuadir tercers països que tenen la UE en el punt de mira.
Quan no sigui possible rebaixar l’escalada de tensions, com a últim recurs, la UE podrà adoptar contramesures, com ara drets de duana, llicències d’importació o exportació, restriccions al comerç de serveis o de l’accés a la inversió estrangera directa o a la contractació pública. Ja es va veure el que va passar amb Rússia, que va fer servir l’energia com a arma, després de l’esclat la guerra d’ Ucraïna.
Europa vol tutelar sectors estratègics i desenvolupar una política industrial pròpia
A la declaració de Granada, subscrita per la UE durant la presidència espanyola de la Unió, es posa negre sobre blanc en aquesta nova filosofia. “Reduirem la dependència externa d’àmbits claus en què la UE necessita establir una capacitat suficient, com ara les tecnologies digitals, de zero emissions netes, els medicaments essencials, les matèries primeres i l’agricultura sostenible (...). És important reforçar i diversificar les nostres cadenes de subministrament”. Mostra d’això és que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, planteja amb el president dels Estats Units, Joe Biden, la possibilitat de posar aranzels conjunts a l’acer i a l’alumini “a les economies no de mercat”, segons informava el diari Politico. Jennifer Harris, que va ajudar a dissenyar la política industrial dels Estats Units a la Casa Blanca, va exclamar: “Benvinguda Europa. M’alegro que siguis aquí ara”.
Per què la UE està canviant de política comercial?
“Si Europa realment segueix els Estats Units i es torna més proteccionista, s’hi tornarà per raons semblants: la por que la competència xinesa estigui soscavant la base industrial d’Europa i així l’estabilitat social i política”, escrivia Gideon Rachman al Financial Times .
I, en efecte, en un termini de sis anys el dèficit comercial de la UE amb la Xina s’ha multiplicat per cinc, fins a acostar-se als 400.000 milions d’euros. La dependència de Pequín creix. Massa. Patricia García-Durán, professora d’ Organització Econòmica Internacional de la UB, considera que, a diferència de les nord-americanes, les mesures europees són de tall defensiu i no pas agressiu.
“És la presa de consciència que el món ara ha canviat”, explica. Anem cap a una política comercial més assertiva i resilient, això sí. Alhora, la UE intenta exercir un paper actiu. Ha signat tractats de lliure comerç amb Nova Zelanda o Xile, tot i que l’acord de Mercosur continua bloquejat.
La noves normes ja no descarten aranzels, investigacions o sancions a països tercers
Però és una mutació genètica que ha arribat per quedar-se, amb reglaments que passaran a formar part del cos normatiu comunitari. “Només un acord al si de l’OMC podria tornar a rediscutir aquesta fragmentació”, vaticina García-Durán. Però aquest organisme multilateral ara mateix està molt debilitat. Així, cada bloc defensa els seus propis interessos.
Luis Pinheiro de Matos, economista de CaixaBank Research, confirma que les dades indiquen que el procés de globalització està evolucionant i que la UE no és aliena a aquest moviment. “Des del 2021, s’aprecia un descens de les importacions europees des de la Xina un 10%, mentre que augmenten les relacions comercials entre Europa, els Estats Units, el Vietnam o Corea. Està tenint lloc una desviació dels fluxos comercials”, constata.
Molta gent es pregunta si aquest gir, que avui es diu de - risking (evitar establir acords comercials pel risc que podrien comportar en matèria de seguretat) és una bona idea. Perquè els costos de la fragmentació econòmica en els països occidentals varien entre un 1% i un 8% del PIB, segons un estudi de CaixaBank Research.
No deu ser que Europa hi surt perdent? “Des de l’energia eòlica fins a l’acer, des de les bateries fins als vehicles elèctrics, la indústria de la tecnologia neta ha de ser fabricada a Europa”, va dir Von der Leyen. Però això és viable? “La idea d’imposar una reindustrialització en si mateixa és bona, però actualment tenim pocs exemples que això estigui passant a Europa de manera significativa, en sectors com ara el de xips o bateries. La Xina s’ha convertit en el centre de les cadenes de valors i és molt complicat revertir-ho”, assenyala Pinheiro de Matos. Així mateix, cal assumir que el friendshoring , acostar la producció a països més propers i, sobretot, amics, tindrà un cost per als europeus.
Karel Lanoo, del Centre for European Policies Studies (CEPS), declarava al portal Euroactiv : “Per poder esquivar el proteccionisme, ens estem embarcant en una ruta molt costosa. Hem de continuar sent la casa del comerç, els europeus no som el que som de cap altra manera els europeus. Serem pitjors fins i tot amb la proclamada autonomia estratègica”. Martin Bresson, de l’associació Invest Europe, reconeix que la nova política comunitària de mirar amb lupa les inversions procedents de l’estranger (coneguda com a investment screening ) és perillosa. “Ens calen fluxos de diners de l’exterior per dur a terme les transicions que hem de dur a terme, la digital o l’energètica. I si es vol que siguin justes, no seran barates”, va afirmar.
La UE s’ha beneficiat aquests anys del lliure comerç i aquesta política defensiva la pot perjudicar
Víctor Burguete, investigador sènior del Cidob i autor d’un estudi sobre el tema, considera que aquest nou marc de competició és “un escenari contrari als interessos de la UE. La política industrial no resol la pèrdua de competitivitat europea per l’augment dels costos energètics, ni la falta d’economies d’escala per la manca d’integració del mercat únic i de capitals”.
A parer seu, la UE en sortiria malparada: com que és una economia oberta, afrontaria preus més alts com a conseqüència d’una assignació del capital pitjor i menys competència i innovació. “La millor manera de competir no és buscar la fragmentació econòmica, sinó aprofundir en la integració europea. Perquè una política és tan forta com el pressupost que hi dona suport”, conclou Burguete.