Hitler a Jerusalem

En entrar al museu de l’ Holocaust, impacta sentir com retruny en tot l’espai una veu coneguda. Hitler, el responsable de tot. Sense l’inventor del nazisme no hauria existit la Xoà, ni per descomptat aquest museu plantat al mont Herzl de Jerusalem. Tampoc no existiria Israel, creat el 1948 per l’ONU, organització tan atacada aquests dies pel Govern israelià perquè el seu secretari general, António Guterres, no para de demanar que s’ aturin els bombardejos israelians sobre Gaza, que ja han matat més de 20.000 persones, incloent-hi milers de nens.

Sense Hitler, responsable de l’extermini de sis milions de jueus, tampoc no hi hauria guerra a Gaza. És imprescindible visitar el Yad Vashem –denominació del museu, que significa una cosa així com monument als noms– per entendre per què l’ Estat hebreu reacciona de la manera en què ho està fent a la franja. I per què és gairebé impossible trobar un israelià que no justifiqui les bombes sobre els palestins. És l’única manera de derrotar Hamàs, diuen la gran majoria, amb una indolència insuportable. És una cosa inevitable, com els bombardejos aliats sobre Alemanya durant la Segona Guerra Mundial, em va dir durant aquest viatge un professor de secundària contrari al primer ministre Benjamin Netanyahu.

L’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre contra les localitats pròximes a la franja va suposar la matança de jueus més gran en un sol dia des de la Segona Guerra Mundial i n’hi ha que ja el denominen “segon Holocaust”. Des dels anys quaranta, la Xoà ha estat l’argument inqüestionable pel qual a tot el món es comprenia que Israel se saltés la legislació internacional, fos perquè el Mossad assassinés els terroristes del Setembre Negre o per segrestar il·legalment el nazi Adolf Eichmann a l’Argentina, portar-lo a Jerusalem, jutjar-lo i penjar-lo a la forca.

Pot ser veritat o mentida, perquè la credibilitat del Govern israelià està sota zero per als periodistes després de les mentides que ha intentat colar sense que fos necessari –com la dels quaranta nadons decapitats en un quibuts–, ja que la maldat de l’atac terrorista de Hamàs era eloqüent per si sola. El 12 de novembre, el president israelià, Isaac Herzog, va comparèixer per mostrar una edició de Mein Kampf , que va assegurar que havia estat trobada al cos d’un combatent de Hamàs a Gaza, amagat a l’habitació d’un nen. “El terrorista va escriure-hi notes, va destacar-hi alguns passatges i va estudiar una vegada i una altra la ideologia d’Adolf Hitler d’odiar els jueus, de matar els jueus, de cremar i massacrar jueus allà on es trobin. Aquesta és la guerra real que estem duent a terme”, va dir el president Herzog.

Fins ara la Xoà ha estat l’argument pel qual s’entenia que Israel se saltés la llei internacional

Els israelians se senten amenaçats, creuen que la supervivència del poble jueu està en joc. Se senten part d’una batalla cultural, més que no pas religiosa. Democràcia contra autoritarisme, el dels països àrabs. “Som l’última frontera davant la barbàrie”, em va dir un militar. Hamàs, Hizbul·lah, els huthis o l’ Iran, tots volen posar fi a l’ Estat d’Israel. Paradoxalment, a Ramal·lah, Jenín o Hebron pensen al revés: són els jueus els que volen eliminar els palestins.

Desenes de joves jueus que viuen fora d’Israel, que no hi han viscut mai i no tenen l’obligació de fer el servei militar s’allisten cada any a les forces armades hebrees perquè els seus avis o besavis van ser exterminats a Auschwitz, Mauthausen, Dachau o Treblinka, o van haver de fugir d’Europa. Com la comandanta d’una unitat de drons de la Força Aèria, de 21 anys i criada a Nova York –el nom de qui no podem revelar per motius de seguretat–, que vaig conèixer al setembre durant una visita a la seva base i que avui probablement estigui llançant algunes de les milers
de bombes caigudes sobre la població de Gaza des de l’inici de la invasió.

Hitler dona la benvinguda al museu –on està prohibit fer fotos– i Eichmann, el creador de la “solució final”, acomiada els visitants. I a les sales del mig, tots els horrors que els israelians tenen tan presents ara com si el genocidi s’hagués descobert ahir. L’ascens dels nazis al poder, l’inici de les polítiques antijueves, la nit dels vidres trencats, l’ocupació de països europeus on els jueus correrien la mateixa sort que a Alemanya, guetos com el de Varsòvia –el més emblemàtic, però no l’únic–, els afusellaments en massa. Després venen els camps de concentració –que aquí són anomenats sense eufemismes “camps de la mort”–, amb la seva planificació, els trens que portaven persones com bestiar a l’escorxador, les cambres de gas, els forns crematoris, els extenuants treballs forçats, els experiments científics amb humans... Hi ha fins i tot una maqueta on es pot veure el procés industrial d’extermini.

També es parla de la xarxa de la resistència jueva o dels alemanys bons que van salvar-ne molts de la mort –els Justos entre les Nacions–, com el cinematografiat Oskar Schindler. Hi ha vídeos amb imatges històriques en blanc i negre, des de les desfilades presidides per Hitler fins a les filmacions de l’alliberament dels camps de la mort pels aliats. Hi ha testimonis en color dels supervivents explicant les atrocitats viscudes en primera persona. Hi ha un gran mapa de quants jueus hi havia a Europa, l’ Orient Mitjà i el nord de l’ Àfrica abans i després del genocidi.

Els israelians pensen que la supervivència del poble jueu està en joc, una batalla cultural més que religiosa

Després d’ Eichmann, encara falta la impressionant Sala dels Noms, on es guarda físicament, en paper, una fitxa amb cadascun dels jueus assassinats. De moment, només es coneixen 4,8 milions de noms i el museu continua fent crides als descendents perquè informin de les identitats.

L’atmosfera angoixant de l’interior del museu contrasta, en sortir, amb la llum de l’exterior, on l’aire torna a ser respirable al Mont del Record. Els jueus no obliden.