La política espanyola ha fet una mala lectura del filòsof alemany Arthur Schopenhauer. Almenys d’un dels seus llibres, titulat L’art d’insultar. És una obra que resulta un tractat de saviesa pràctica i no estaria malament que la classe política del país hi fes un repàs. Sobretot quan comença una nova legislatura i el PP ha elegit com a portaveu al Congrés un home dur com Miguel Tellado amb el convenciment que han de ser implacables per aconseguir que el PSOE i els seus socis naufraguin.
El primer que estableix Schopenhauer és que l’insult resulta l’últim recurs quan totes les altres arts de l’argumentació no prosperen. El filòsof era un home malcarat que va viure barallat amb el món perquè no li va reconèixer les seves virtuts i en el seu llibre li va donar carta de naturalesa a l’improperi. Però el que no suporta el filòsof és la vulgaritat. Al seu parer, l’insult ha de ser agut, lúcid, encertat, precís. Fins i tot culte. El pensador odia la grolleria de baixa estofa i l’escarni vulgar. En canvi, accepta la causticitat immisericordiosa, que pot assolir la categoria d’art.
Per Schopenhauer, l’insult és l’últim recurs quan totes les arts han fracassat
El suggeriment que la classe política llegeixi aquest tractat de Schopenhauer és fruit de la falta de fe que els nostres dirigents es puguin comportar com a acadèmics. O simplement com a dirigents responsables, més enllà de la duresa de les frases o la contundència dels debats. Han fet de l’insult l’arma per rebatre idees i s’han encallat en la mediocritat. Abans del nomenament, Tellado va fer mèrits acusant el ministre Óscar Puente de ser el responsable d’un incident a l’AVE, al ser assetjat per un desequilibrat, i va convidar Sánchez a anar-se’n del país en un maleter com Puigdemont.
De Schopenhauer és una frase insultant sobre un patriotisme del qual la dreta s’omple la boca: “Qui està posseït de l’orgull nacional revela que manca de característiques individuals de les quals sentir-se orgullós, ja que altrament no recorreria a una cosa que comparteix amb milions de persones”. L’improperi, de vegades, pot ser un art.