L’escriptorSantiago Roncaglioloparla a Barcelona del seu nou llibre, El año en que nació el demonio
Una bèstia de dos caps, llengua bífida i vuit extremitats. Molts podrien pensar que parlem de qualsevol dels monstres protagonistes de l’última pel·lícula de terror de Hollywood. Però en realitat es tracta del nadó d’una novícia que ha nascut amb deformitats. No en l’època actual, en què es podria tenir certa sensibilitat amb el tema, sinó el 1623, durant el Virregnat del Perú, “quan tot el que era dolent es reduïa a dir que era el dimoni en persona”, explica Santiago Roncagliolo (Lima, 1975), que parteix d’aquesta trama en el seu nou llibre, El año en que nació el demonio ).
“Encara avui apartem de la societat els que són diferents i els culpem de tots els mals. Potser ja no els anomenem monstres, però els continuem tractant com a tal, encara que en realitat ho siguem nosaltres. M’interessen aquests personatges que se senten fora de lloc. Jo mateix he estat un estranger tota la meva vida i m’he sentit així. Tot el que escric és una defensa de la gent que és diferent com jo, i amb el temps m’he adonat que els monstres de debò no són en el món paranormal, sinó en la història dels països”.
“Encara hi ha polítics que creuen que una dona només pot ser esposa i mare”, lamenta l’escriptor
Roncagliolo fa anys que escriu sobre monstres de tota mena, alguns de bons i altres de terribles i encarnats en terroristes, abusadors i torturadors. “Aquesta vegada volia explorar les bruixes i saber fins a quin punt qualsevol dona hi podria ser considerada. Les bruixes van ser creades per culpar les dones dels problemes dels homes”. Ho fa amb la figura de la Rosa, una dona que diu que és capaç de parlar tant amb Déu com amb Llucifer i que apareix just quan neix el nen de la novícia. Alonso Morales, un jove agutzil del tribunal del sant ofici, no trigarà a col·locar-la en la seva llista d’objectius, ja que ha d’esbrinar si es tracta d’una bruixa o una santa.
“Era una època en què hi havia normes molt rigoroses. Era com una gran escola que tractava la societat com a nens. El sexe i el plaer estaven prohibits perquè es considerava que t’allunyaven de Déu”. Amb tot, alguns convents es convertien en “petites repúbliques de dones alliberades”, especialment els que depenien de la congregació, que era a Roma, i, a la pràctica, no eren de ningú. Agrupaven tota dona que no tingués com a pla ser esposa. Lesbianes, escriptores, cantants que s’unien als cors... Les monges acostumaven a ser discretes, però alguns convents van acabar presos per militars”.
Malgrat que són històries que van tenir lloc segles enrere, l’escriptor peruà remarca que “la meva novel·la mostra el que podria tornar a ser Espanya. Encara hi ha polítics que creuen que el pla d’una dona és ser esposa i mare. Avui dia la gent està molt polaritzada. Diuen que les coses són blanques o negres. Deixen de banda els grisos i això és perillós perquè, llavors, si algú pensa diferent, el qualifiquen de mala persona. On ha quedat la democràcia? Vivim una època que sembla un rebrot del segle XVII”, conclou.