Dir que el pacte de l’amnistia té un gran risc, és una obvietat. Espanya estarà encara més dividida. Una Espanya més crispada del que estava fins ara, amb un govern pressionat per totes bandes, amb territoris incendiats per la fàcil tensió comparativa amb una Catalunya de deute parcialment perdonat, un govern central bombardejat pels poderosos mèdia de la capital, envoltat d’autonomies hostils (especialment de la madrilenya convertida des de fa anys en un potentíssim ariet governamental), i amb la judicatura i l’alt funcionariat (inclosos càrrecs policials i militars) en actitud obertament bel·ligerant.
A l’interior de Catalunya, el clima potser serà una mica més calmat. La gran concentració de vot entorn de la figura del pacificador Illa pot sofrir molta erosió: una part dels seus votants, els de clara lleialtat espanyola, poden sentir-se, no ja decebuts, sinó molt irritats amb l’amnistia al conjunt dels independentistes que no han fet ni tan sols un simulacre d’autocrítica. El sentiment espanyol a Catalunya tendirà a expressar-se amb agror. A la vorera antagònica, els diversos partits independentistes, preocupats per una hipotètica fuga de vots puritana, tendiran a competir, una vegada més, per mirar de semblar més autèntics que els altres.
La magnanimitat d’Espanya (amnistia) subratlla la derrota de l’independentisme
No sembla que hi hagi cap element positiu en aquest pacte, llevat que, durant uns instants, imaginem com estaria Espanya amb un Govern PP-Vox resultat d’una segona volta electoral (única opció alternativa). Catalunya incendiada altra vegada. Conflictes socials a tot arreu. Histèrica confrontació identitària. Les elits de la capital més excitades que mai en la reclamació de mà dura contra els díscols reals o inventats. Autoritarisme i uniformisme creixents, contrarestat amb bullici als carrers. Menyspreus culturals com els que veiem a València i Mallorca aquests dies. Jutges i fiscals encantats d’exagerar i complicar els plets polítics fins a convertir-los en laberints explosius (no es pot esmentar la paraula amnistia oblidant que la retòrica del “cop d’estat” va empènyer el fiscal Maza a fabular un delicte de rebel·lió que va permetre instruir el judici al Suprem (Llarena) i va facilitar els empresonaments preventius i la duríssima sentència de Marchena: dret penal portat a la trinxera).
Sense el vot determinant de Puigdemont, però amb el d’Abascal com a bandera, Espanya no seria menys conflictiva, menys dividida, menys tòxica. Seria tant o més histèrica, tant o més plena de privilegis i fets diferencials (com el madrileny). Aquest és el problema de fons: els acords d’estat són crònicament impossibles. Les trinxeres contra el consens van ser excavades i inaugurades per Aznar en els inicis de l’era de la crispació.
Quan l’amnistia sigui legal, els catalans del 2023 tornarem al punt de partida: sentència de l’Estatut, 2010. Ara bé, no hi podrem recuperar res del que vam perdre en aquella sentència perquè haurem gastat totes les energies intentant guarir les ferides judicials que els dirigents independentistes s’han causat a ells mateixos en un itinerari que des del primer moment vam dir que seria ruïnós.
L’amnistia és un mal menor. Tot i això, com a veterà observador de la política catalana, d’una cosa estic segur. Cada vegada que l’independentisme rep un favor del l’estat (indults, per exemple), intenta presentar-ho com un triomf de la seva força i exhibeix múscul, sí. Però recula. Recula molt, perquè accepta implícitament la seva derrota, que la magnanimitat d’Espanya subratlla.
Lee también
