El futbol és alhora un refugi i un mirall de la vida. Això del refugi ho veiem avui amb especial claredat, perquè hi ha molts bojos deixats anar pel món. Veure el clàssic de dissabte ens va permetre oblidar durant un parell d’hores l’horror de les matances que s’estan duent a terme a Gaza, també a Ucraïna, i, passant a un país que viu una envejable pau, la histèria que provoca en bona part d’ Espanya la noció de perdonar uns individus que no van matar ningú.
El futbol és un mirall per diverses raons, entre les quals el paper determinant que tantes vegades hi té l’atzar i com són d’injustos moltíssims resultats. Però em centraré en un altre aspecte del futbol que reflecteix com som els éssers humans. Em refereixo a la miopia tribal, a la nostra incapacitat de veure les coses amb claredat un cop hem triat equip.
Prenguem com a exemple el conflicte Israel-Palestina i, específicament, el bombardeig de l’hospital Al-Ahli a Gaza la nit del 17 d’octubre. El primer que vam sentir –de part de Hamàs, els que governen a Gaza– va ser que els israelians en van ser els responsables. El segon, que van ser els mateixos palestins, que es va tractar d’un coet que va fallar després de ser disparat per la Gihad Islàmica, germans en armes de Hamàs.
Cada costat va oferir les seves presumptes proves. Es van proposar diferents anàlisis forenses, amb vídeos inclosos, com amb el VAR al futbol. Però, com amb el VAR, com amb totes les jugades polèmiques al futbol, cada un tria la seva interpretació dels fets segons l’equip que segueix. Et creus el que et vols creure. Si ets al bàndol palestí, van ser els israelians. Si ets al bàndol israelià, van ser els palestins.
Tchouaméniva agafarAraújodins de l’àrea sense que Gil Manzano ni el VAR ho consideressin penal
Durant els 90 minuts que dura la batalla del futbol, les facultats racionals se suspenen
Al futbol els aficionats són capaços, de vegades, d’agafar certa distància, sempre que no estiguin veient un partit en directe. Poden reconèixer que el seu equip no juga bé, que l’altre és millor. Igual que en època de relativa pau és possible que palestins i israelians reconeguin els errors, deficiències i fins i tot crims dels que els governen.
Però durant els noranta minuts que dura la batalla del futbol, les facultats racionals se suspenen, la passió s’apodera del comandament. Amb comptadíssimes excepcions, els aficionats de, diguem, el Madrid i el Barça són incapaços de posar-se d’acord sobre si hi va haver penal o no: sobre si el jugador X va fer falta a l’àrea o va recuperar la pilota netament, si la pilota li va tocar la mà o no la va tocar, o si li va tocar, que no hi havia possibilitat de treure la mà a temps, o que sí que n’hi va haver, i així.
Hi ha milers de casos que un podria presentar. Jo sempre recordo un de fa molts anys en què el futbol i el nacionalisme es van fondre, mescladissa que inhibeix tota opció d’acostar-se, remotament, a la neutralitat. La conquesta de la Copa del Món per Anglaterra el 1966 és l’episodi que més enorgulleix el decaigut país des del final de la Segona Guerra Mundial. Van guanyar gràcies a un gol a la final contra Alemanya que no hauria d’haver estat gol, perquè la pilota no va creuar la línia. O ningú no la va veure creuar –i ningú no l’ha vist mai creuar a càmera lenta a la televisió– tret del linier rus.
Per fortuna per als anglesos, el linier tenia records vívids del que havien fet els alemanys al seu país pocs anys enrere. La seva visió sectària va convergir amb la dels aliats a la guerra i en contra del vell enemic. El mateix linier va recórrer al disbarat de declarar que la pilota no només havia creuat la línia, sinó que havia arribat a la xarxa. Només ell s’ho va creure, però avui dia els anglesos continuen convençuts que la seva victòria va ser legítima i els alemanys no.
El futbol és un mirall de la vida perquè l’atzar hi té un paper determinant i hi ha resultats injustos
És una cosa que no importa gaire, ja que només és futbol i no hi va haver vides en joc. El problema arriba quan aquesta manera deshonesta de veure, o no veure, s’estén a la política, o a la política per altres mitjans que és la guerra. No hi ha fets, només opinions. No hi ha realitats compartides, hi ha veritats selectives. Si poguéssim limitar aquesta debilitat de l’espècie al terreny lúdic del futbol, seria perfecte. Un bon desfogament i cap a casa a comportar-nos com adults civilitzats. Però no. Continua en joc, en tots els àmbits, el factor tribu, cosa que ens condueix a la incomprensió, a l’odi i, massa vegades, a la mort.