El gran
L’escena divulgada aquesta setmana estava totalment planejada. A un costat, el líder del Hizbul·lah libanès, Hassan Nasral·lah, que havia guardat un complet silenci sobre Gaza. Davant d’ell, dos dels líders polítics de Hamàs i la Gihad Islàmica. A la paret, les fotos del líder suprem iranià, Ali Khamenei, i de l’aiatol·là Khomeini. Però el missatge no és nou. L’ Iran no ha negat mai el suport a la causa palestina i a l’anomenat “Eix de la Resistència”, la xarxa d’organitzacions politicomilitars que finança la regió i que, juntament amb el Govern sirià, té en comú la posició antiisraeliana i anti Estats Units. Un dels seus objectius és recuperar el control de la mesquita d’ Al-Aqsa a Jerusalem, el tercer lloc sant després de la Meca i Medina, a l’ Aràbia Saudita. Fins i tot han posat data límit: 2040.
Hores després de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre les ciutats de l’ Iran es van omplir de cartells que deien que l’alliberament dels territoris palestins s’acosta. Però les celebracions de cara a la població no coincideixen amb el missatge predominant que ha sortit de Teheran: no aspira a participar en operacions militars, no busca una guerra, però sí que pretén escalar la tensió a la regió.
El secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, va afirmar el 12 d’octubre que no hi havia proves de la implicació de l’ Iran, mentre que el cap de relacions exteriors de l’organització, Ali Baraka, marcava perfil al canal rus RT quan deia que els coneixedors del pla es comptaven amb els dits d’una mà i que mitja hora després de l’atac Hamàs va informar les faccions palestines, Hizbul·lah, l’ Iran i Turquia.
“Si els crims del règim sionista continuen, els musulmans i les forces de la resistència s’impacientaran i ningú no els podrà aturar”, va sentenciar Ali Khamenei aquesta setmana, en un intent per desmarcar-se de les decisions dels aliats, una tendència històrica tot i que no sempre real. El president Ebrahim Raisi va fer el mateix, i va dir que la prioritat en política internacional de l’ Iran és Palestina, però els grups armats “prenen les seves decisions”. El cap del comitè de seguretat del Parlament, Vahid Jajal Zadeh, va afirmar que estava en contacte amb els “amics de Hamàs, la Gihad Islàmica i Hizbul·lah”, i que “no esperen que nosaltres duguem a terme operacions militars”.
L’Iran és pragmàtic quan ho ha de ser i els moviments a l’estranger sempre estan calculats
El 24 d’octubre l’agència de notícies Fars assegurava que els últims atacs a bases dels EUA a l’ Iraq i Síria eren un missatge de dissuasió perquè Washington no intervingui en la guerra entre Hamàs i Israel. L’Armada dels EUA té dos portaavions amb els grups d’atac desplaçats a la regió.
“Avui a la seu de les Nacions Unides a Nova York dic francament a l’establishment americà i el seu exèrcit, que estan gestionant el genocidi a Palestina, que no donem la benvinguda a l’expansió de la guerra a la regió, però els adverteixo que si el genocidi continua no se salvaran del foc”, va assegurar dijous el ministre d’Exteriors, Hussein Amir Abdul·lahian davant l’Assemblea General. Abdul·lahian també portava un missatge sobre els ostatges civils de Hamàs: l’ Iran està disposat a ser intermediari, juntament amb Turquia i Qatar, a canvi de l’alliberament de més de 6.000 presos palestins.
El líder suprem és qui, sota la Constitució del 1979, encapçala la política exterior. Però, si bé Ali Khamenei pot traçar les directrius –com donar el vistiplau per negociar l’ Acord Nuclear–, no decideix en solitari. A més de l’estret i poderós cercle d’assessors, les polítiques d’àmbit internacional es discuteixen al Consell Suprem de Seguretat Nacional, on, a més dels caps dels tres poders (presidència, justícia i Parlament), tenen seient els principals comandants de l’exèrcit i els Guardians de la Revolució, ministres, l’ambaixador davant l’ONU i algunes persones més. Però en el dia a dia aquesta política és més complexa i dinàmica. I mai lineal. Els analistes parlen d’un gran debat intern entre actuacions que oscil·len entre el “consens institucional” i la “competència” interna, que queda en evidència molt sovint. Per això moltes vegades els missatges que surten de l’ Iran no coincideixen, o fins i tot xoquen.
L’exministre d’ Exteriors Muhammad Javad Zarif va afirmar en una entrevista privada el 2021, que es va filtrar als mitjans locals, que la política exterior iraniana, especialment a l’ Orient Mitjà, estava cada vegada més influïda pels Guardians de la Revolució i especialment per la Força Quds, encarregada de les missions fora de les fronteres i que després de la mort del mític cap, el general Soleimani (assassinat per un dron dels Estats Units quan acabava d’aterrar a Bagdad el gener del 2020) estan a càrrec d’Ismail Gani, un home que ha mantingut un perfil més baix que l’antecessor però que, segons diuen, ha enfocat la feina a coordinar les accions de l’“Eix de la Resistència”, Hamàs, la Gihad Islàmica, els huthis iemenites, les milícies xiïtes iraquians i Hizbul·lah, militarment la joia de la corona.
La política exterior iraniana es basa a buscar el pes regional, però està subjecta a un gran debat intern
Zarif també va explicar que actualment a l’ Iran el “camp de batalla” sempre va davant la “diplomàcia”. La mateixa idea va ser exposada per l’actual ministre d’Exteriors, Hussein Abdul·lahian, que va assegurar que si els EUA havien decidit negociar l’acord nuclear era per les capacitats d’Iran sobre el terreny i la influència en l’ Orient Mitjà.
Abdul·lahian pertany a una nova generació de diplomàtics que va lluitar a la guerra contra l’ Iraq sent molt jove. Si Zarif representa l’escola clàssica de la diplomàcia de la Revolució Islàmica, Abdul·lahian és considerat pròxim als Guardians de la Revolució, especialment a la Força Quds. Ell s’ha anomenat a si mateix un “soldat de Soleimani”, i quan era viceministre per al món àrab va assegurar que sempre consultava el general abans d’emprendre una visita. El seu àrab és molt millor que el seu anglès, i abans d’assumir el ministeri va assegurar que un dels objectius era “consolidar els assoliments de l’eix de la resistència”. Abdul·lahian té la confiança del líder suprem, però sobretot dels Guardians de la Revolució, i possiblement cal llegir el seu missatge en aquest context. No és gratuït que les seves declaracions moltes vegades siguin les més dures que surtin de l’ Iran. Ha arribat a advertir que si la “carnisseria de Gaza tenia lloc”, llegiu la incursió terrestre a la franja, Teheran es veuria obligada a actuar.
Però, arribat el cas, els iranians estarien disposats a involucrar-se en una guerra? Des de fa anys se sent cridar a les protestes “No a Hamàs, no a Hizbul·lah, dono la meva vida per l’ Iran”. El Govern sap molt bé que la política que pretén consolidar el seu poder regional és rebutjada per un sector bastant gran que, si bé sol ser solidari amb la causa palestina, li costa entendre per què cal invertir milions de dòlars en aquests grups mentre que la vida dels iranians cada vegada és pitjor.
Malgrat alguns missatges incendiaris, l’ Iran no actua mai de manera suïcida. És pragmàtic quan ho ha de ser i els moviments a l’estranger sempre estan calculats. Una lògica que està començant Hizbul·lah al sud del Líban, amb diversos dies d’enfrontaments amb l’exèrcit israelià.
Els grups armats vinculats a l’Iran “prenen les seves decisions”, ha dit el president Raisi
Pot escapar-se de les mans? Sense cap dubte. Però potser qui ho ha explicat millor és el cap de la missió a l’ONU, que va assegurar que només intervindrien si Israel ataca directament territori iranià. Una altra cosa és el que decideixi Teheran amb els aliats sense revelar les intencions, però possiblement no és del seu interès una inestabilitat més gran a la regió.