La solitud d’Occident

A última hora del dimarts 17 d’octubre Joe Biden va pujar a l ’Air Force One i va posar rumb cap a Israel amb l’objectiu de provar de contenir els efectes de la guerra de Gaza i evitar-ne la propagació a tota la regió. En el mateix moment de pujar per l’escaleta de l’avió ja sabia que la visita, políticament arriscada, seria un fracàs. Poc abans de partir, el rei de Jordània, Abdal·lah II, va cancel·lar la cimera que l’endemà l’havia de reunir amb el president dels Estats Units i els líders d’ Egipte, Abdul Fattah al-Sissi, i l’ Autoritat Palestina, Mahmud Abbas, per abordar la crisi de Gaza. Avortada la cimera, el viatge de Biden tenia una única destinació: Tel-Aviv.

L’anul·lació de la trobada va ser justificada pel monarca jordà pel bombardeig de l’hospital Al-Ahli de Gaza, de què es va acusar Israel i en què suposadament van morir centenars de persones. En el fons, importa poc el motiu. El menyspreu diplomàtic va ser majúscul. El cop de porta va posar en evidència la falta d’autoritat de Washington, l’hegemonia de la qual és cada cop més contestada, i va arruïnar definitivament l’intent de Biden de mostrar un aparent equilibri en el conflicte.

La desafecció del Sud Global cap a Occident té una explicació: el ressentiment

Durant les set hores que va passar a Terra Santa, Biden va expressar la seva solidaritat amb el poble jueu per l’atac terrorista de Hamàs i va reiterar el ferm compromís dels EUA amb la seguretat d’Israel. I tot el que va poder arrencar del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va ser la creació de corredors humanitaris per facilitar l’evacuació cap al sud de la població civil palestina que fugia dels bombardejos al nord de Gaza i obrir la via a l’ajuda humanitària.

Biden va instar el seu interlocutor a no deixar-se portar per la ràbia i a aprendre dels errors dels EUA després dels atemptats de l’11-S del 2001 (recordem-ho: la guerra llançada com a represàlia contra el règim dels talibans a l’ Afganistan va durar vint anys, va causar desenes de milers de morts i va acabar amb la retirada nord-americana i el retorn dels islamistes al poder com si no hagués passat res). Però era clar que no l’escoltaria. Israel ha decidit llançar una invasió militar de Gaza que sembla que acabarà embarrancada al mateix fangar de l’ Afganistan, i no estan servint de res les advertències de gairebé tots els analistes.

L’alineament dels EUA i Europa amb Israel –amb tots els matisos que s’hagin introduït a Washington i Brussel·les sobre el respecte als civils– ha suscitat la incomprensió i el rebuig dels països àrabs, que acusen els EUA i els seus aliats de tractar israelians i palestins amb un doble arrasador. I ha obert una nova esquerda a la fractura que separa els països occidentals de la resta del món i, particularment, de l’anomenat Sud Global. El món no ha seguit els occidentals en l’enfrontament amb la Rússia de Vladímir Putin per la invasió d’ Ucraïna (potser no van fer el mateix els nord-americans a l’ Iraq el 2003?) ni en la pugna econòmica i diplomàtica que mantenen amb la Xina de Xi Jinping. Tampoc no ho faran ara en defensa d’Israel.

El sentiment antifrancès que s’ha anat estenent últimament en alguns països de l’ Àfrica central i occidental s’ha analitzat preferentment com una conseqüència de la política neocolonialista de França, però potser també respon a un mateix context global. Occident està sol. Més sol que la una. I potser s’hauria de preguntar per què.

Una paraula ha començat a ser d’ús comú entre els especialistes per explicar aquesta desafecció: ressentiment. El politòleg francès Michel Duclos l’atribueix a l’arbitrarietat occidental a l’hora de decidir qui, i en quines circumstàncies, té dret a recórrer a la força en les relacions internacionals. La llei de l’embut...

Per Mark Suzman, director executiu de la Fundació Bill i Melinda Gates, aquest ressentiment té les arrels en l’incompliment per part dels països desenvolupats dels compromisos respecte a la distribució mundial de les vacunes contra la covid, així com en els ajuts per mitigar els efectes del canvi climàtic. En un article publicat a Foreign Affairs a començaments de setembre, Suzman esmentava una declaració del president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, a la cimera New Global Financing Pact, celebrada a París al juny: “Els països de l’hemisferi Nord les estaven acaparant (les vacunes) i no van voler alliberar-les en el moment en què més les necessitàvem. Això va generar decepció i ressentiment en nosaltres, perquè vam sentir com si la vida a l’hemisferi Nord fos molt més important que la vida al Sud Global”.

Mentre les bombes israelianes cauen sobre Gaza, Rússia i la Xina proven d’obtenir el màxim benefici de la nova situació, que debilita la posició nord-americana al món. A Putin en particular, la crisi li ofereix un inesperat respir: la guerra d’ Ucraïna pràcticament ha desaparegut del radar mediàtic i polític.

En tot cas, el que l’ex primer ministre francès Dominique de Villepin anomena “occidentalisme” –és a dir, la idea que Occident és el que marca la pauta i els altres la segueixen– pot donar-se per caduc.