Si el teu enemic vol que facis alguna cosa, valdria la pena almenys preguntar si fer-ho seria una bona idea. Les atrocitats que va cometre Hamàs em fan la impressió d’haver estat calculades amb la intenció de provocar una fúria cega i una resposta violenta i massiva. Probablement estigui més enllà de les possibilitats dels líders d’una democràcia enardida com Israel negar tal resposta a Hamàs, però penso que és una llàstima.
Aquestes paraules, publicades fa dues setmanes, no són meves. Les he robat a un columnista de The Times de Londres. Com hem vist, la va encertar. Milers de bombardejos israelians a l’enclavament de Gaza que Hamàs controla han causat milers de morts. Davant la probable invasió terrestre que s’acosta, en moriran milers més: nens, ancians, dones i homes que no van tenir res a veure, majoritàriament, amb l’atac de Hamàs que va fer detonar la catàstrofe. Qui sap on va a parar tot això? Potser en una guerra que absorbirà els Estats Units i l’ Iran.
Tothom sabia que Israel cauria a la trampa. La terrorífica coreografia la vèiem venir. O sigui, aquest no és el motiu pel qual esmento el columnista. L’esmento per la idea implícita en el que diu del gairebé irresistible poder de la revenja. La llàstima és que ens costa tant de reprimir-la. Però sembla que no hi ha res a fer.
Netanyahu ha respost d’acord amb l’esperit venjatiu del seu déu, el de l’Antic Testament
És que el desig de revenja és tan humà com menjar, estimar o reproduir-se. Exerceix una atracció fatal tant en el terreny polític com en el personal. No és casualitat que sigui el motor de la meitat de les pel·lícules que veiem, i de molts contes des de temps d’ Homer. Què és la Ilíada sinó una gran història de revenja? Paris, el fill del rei dels troians, ha seduït Helena, l’esposa del rei dels grecs. Solució: arrasar i cremar Troia. Veiem variacions sobre el tema a El Padrí, Kill Bill, Gladiator i gairebé totes les pel·lícules que ha fet Clint Eastwood.
Confesso que en tots els casos sento una gran satisfacció quan, al final, es castiga el dolent. No és una confessió valenta. Evidentment, no soc l’únic que aplaudeix quan el dolent cau. Les pel·lícules que esmento, i moltes més per l’estil, han estat èxits taquillers a tots els continents. Per què deu ser?
Apel·len, crec, a la necessitat elemental que tenim tots que es faci justícia quan tothom sabem que el món no és just, que massa vegades els que no s’ho mereixen se surten amb la seva i els que sí, no. Ens ofereixen fantasies del món, no com és, sinó com voldríem que fos. No és casualitat que la dolça i neta narrativa de la revenja es repeteixi una vegada i una altra a través dels segles, i que sempre resulti tan apetitosa.
Hi ha pocs líders com Mandela, capaços d’anteposar el cervell al cor
Després, quan apareix l’oportunitat d’exercir la revenja al món real, ho fem. Com escriu el poeta W.H. Auden, “jo i el públic sabem / El que tots els nens aprenen, / Que aquells a qui se’ls ha fet el Mal / Respondran fent el Mal per igual”. És llei de vida, fins i tot quan la part racional dels nostres cervells ens diu que és una mala idea, amb conseqüències probablement més greus que l’ofensa original. La revenja surt del cor i el cor gairebé sempre venç la raó, i amb més facilitat si el cor està calent, com veiem ara amb els israelians.
Les advertències del president dels Estats Units han servit de poc. Joseph Biden va viatjar a Israel per dir-li al Govern que sí, sí, que entenia perfectament la ira que sentien, però que, sisplau, no cometessin “els mateixos errors que nosaltres”. No va haver d’explicar que es referia a la resposta del Govern dels Estats Units als atemptats a Nova York i Washington de l’11 de setembre del 2001, a les guerres a l’ Afganistan i l’ Iraq i les conseqüències desastroses que van tenir per a mig món, especialment per a la pobra gent que habitava aquells països.
Com hem vist, com els assessors de Biden han lamentat, els consells van caure en sac foradat. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha respost, i continuarà responent, d’acord amb l’esperit venjatiu del seu déu, el de l’ Antic Testament. “ La revenja és meva, diu el Senyor”. Com els romans al seu dia contra l’imperi rival de Cartago, els israelians no pararan fins que Gaza delenda est –o almenys fins que Hamas sigui destruïda–. La qual cosa és impossible, és clar, perquè el que farà la revenja israeliana és provocar un odi recíproc en milions de palestins i àrabs en general, garantia que el cicle de l’ull per ull no tindrà final, sense excloure la possibilitat a curt termini que el Pròxim Orient esclati en flames.
Hi ha pocs líders, poques persones, capaços d’anteposar el cervell al cor, la visió de futur a la ràbia del moment. Però quan ho fan els resultats solen ser millors. Es resolen temes polítics, s’evita el vessament de sang. Penso aquest cap de setmana, en què s’ha celebrat la final del Mundial de rugbi entre Sud-àfrica i Nova Zelanda, en Nelson Mandela. Perdoneu-me si faig referència a un llibre que vaig escriure i, més coneguda, una pel·lícula basada en el llibre que va tenir com a escenari l’última vegada que aquests dos països es van enfrontar a la final de l’esmentat torneig, el 1995.
Lee tambiénEstem tots bojos?
Invictus va ser una excepció a la regla de les obres del seu director, Clint Eastwood. Ell mateix em va explicar que va fer la pel·lícula perquè el va sorprendre i el va fascinar el missatge que la història conté, la capacitat que va tenir Mandela de suprimir els seus ànims de revenja pel bé comú. Aquell partit de rugbi va ser la consumació de l’estratègia de Mandela, oposada al clamor venjatiu de multituds dels seus seguidors, de respondre a la violència de l’apartheid no amb més violència, sinó allargant la mà a l’adversari. Va funcionar. Es va aconseguir la democràcia i es va evitar una guerra civil. Si Mandela hagués intentat fer el que el cor li demanava, llençar els blancs al mar, avui Sud-àfrica podria estar vivint un conflicte tan cruent i interminable com el dels palestins i els israelians.
La lliçó queda clara, però no en fem gaire cas. Veiem la pel·lícula i diem que bonic, que admirable. Però American sniper (El franctirador), obra en què Eastwood torna al gènere de la venjança, va recaptar gairebé cinc vegades més diners que Invictus.
Lee tambiénL’infern de Terra Santa
