Un sacerdot ortodox palestí en una manifestació contra Israel la setmana passada aRamal·lah
Ramal·lah no havia de ser la capital de l’ Estat de Palestina, però ho podria ser, perquè aquí s’erigeix la Mukata, seu de l’ Autoritat Nacional Palestina, i hi resideix un senyor president, Mahmud Abbas, que va néixer fa 87 anys, quan aquestes terres estaven sota mandat britànic i a qui cada vegada més palestins voldrien jubilar. De la mateixa manera que Salam Soran no pensava ahir a la una del migdia abaixar tan aviat la persiana al carrer Radio de Ramal·lah i la va haver d’abaixar.
Una dona coberta de negre, vel inclòs, passeja una gran fotografia plastificada d’un nen amb el cap ensangonat i el text: “No abandoneu Gaza”. Els homes que la segueixen i criden amb ella –i criden molt– miren els comerciants. No fa falta dir res més.
– Caldrà tancar. No hi estic gaire a favor, seria més intel·ligent que si han perdut un fill a Gaza o els han destruït la casa ens demanessin una ajuda.
El piquet aconsegueix en menys de mitja hora altres tancaments, fins i tot el de la franquícia Popeye’s, “pollastre de Louisiana”; la sabateria Milano, o un Kentucky Fried Chicken. Ningú no vol semblar insolidari amb l’infortuni dels palestins de la franja de Gaza, a 80 quilòmetres de distància.
I, tot i això, Cisjordània és i respira diferent: aquí mana la vella guàrdia palestina, els últims de l’ OLP i Al-Fatah, que van renunciar a la violència després de dècades fent-la servir.
“Necessitem urgentment renovar el lideratge”, un avís freqüent al president Abbas, de 87 anys
A Ramal·lah s’hi arriba en menys d’hora i mitja per carretera des de Tel-Aviv, dos mons. Té un atractiu turístic, però no dos: el museu Iassir Arafat, on reposa l’únic líder palestí que, amb penes i treballs, va aconseguir unificar un poble molt propens a barallar-se. “Israel està encantat amb les nostres baralles”, assenyala Salam Soran, el comerciant, 56 anys.
Malgrat la manifestació, Ramal·lah viu tranquil·la, si la comparem amb Gaza. Allà, en les eleccions del 2006, els electors van sorprendre –i van trencar el guió occidental disposat per a Palestina–: va vèncer Hamàs, una escissió de l’ OLP fundada el 1987, asseguren les males llengües que amb el beneplàcit d’Israel, encantada de la divisió. Una mica com els EUA quan van crear un monstre –els talibans d’ Al-Qaida– per expulsar els soviètics de l’ Afganistan.
Els dirigents de Hamàs van expulsar i no pas amb bones maneres els dirigents d’Al-Fatah de Gaza el 2007, que es van traslladar a Ramal·lah, una de les poques ciutats d’aquesta terra sense una història mil·lenària. I, des d’aleshores, Palestina és com la Xina: hi ha la República Popular i hi ha Taiwan.
La matança de civils perpetrada per Hamàs el 7 d’octubre va ser condemnada pel president Abbas, una figura cada vegada més residual, com la de qualsevol moderat aquests anys. “Ha estat molt tou amb Israel. Necessitem urgentment una renovació del lideratge palestí”, estima en Jaled, 48 anys, un funcionari –com un de cada tres habitants de Ramal·lah– que es diverteix amb el pollastre de Louisiana, de la mateixa manera que al periodista li ha passat a prop un patinet elèctric.
Lee tambiénGaza es queda amb bones paraules
“Volem viure en pau. I que Israel ens tracti com a éssers humans. Necessitem sang nova, ni Hamàs ni Abbas poden portar-nos un futur i les reformes que necessitem”, assenyala Salam Soran.
Un piquet exigeix solidaritat amb Gaza i les botigues de Ramal·lah tanquen, però això no és Gaza
Cisjordània ha registrat erupcions –més de 70 morts en les protestes pels atacs a Gaza–, però no ha cremat, i menys Ramal·lah, “narcotitzada” pels sous que genera la capitalitat, tot i que aquest mes ha estat anunciada una retallada... d’un 50% de les nòmines públiques.
Ahir només hi va haver un visitant al museu Iassir Arafat, adossat a la Mukata, on Mahmud Abbas és incapaç d’articular una veu única del poble palestí. Tampoc no és una novetat i n’hi ha prou amb recórrer les sales on es reflecteixen –amb paraules heroiques– algunes de les decisions equivocades del líder palestí. “Esclar que el van enverinar. Arafat es resistia a un acord amb Israel sense Jerusalem i amb assentaments jueus a Cisjordània”, diu en Jaled, un vell militant d’Al-Fatah, jubilat. I qui el va enverinar fins a morir a París el 2004? “La camarilla d’Abbas amb ajuda d’ Israel”. Terra de complots, aquesta última.