No sembla que la cultura occidental sigui capaç de viure sense l’amenaça d’una apocalipsi. Soc un ignorant, però crec que aquesta no és una obsessió oriental.
L’observació desapassionada del nostre context sembla conduir a una lectura més o menys cíclica de la realitat: alba i ocàs, o el pas de les estacions, són metàfores de la vida constitutives de la nostra cultura. El disseny dels calendaris sol ser paradoxalment rectilini malgrat que acostuma a mesurar els cicles del sol o la lluna. El cercle sembla que ens defineix millor que la línia recta. La transformació potser explica millor les coses que la finitud. Però és comprensible la nostra obsessió amb la mort, que probablement construeix aquella linealitat que ens obsessiona. Principi i final.
Imaginem paradisos. Llocs on arribar, o dels quals partir, i que hem de recuperar perquè ens salven. Jesucrist o Donald Trump proposen aquells inicis i finals d’una línia que avança. Però per salvar-se ha d’existir l’amenaça. El final del món és la condició de possibilitat de la salvació.
Vaig viure angoixat per l’apocalipsi nuclear. També una mica per la demogràfica que va vociferar el Club de Roma quan jo tenia deu anys. I pel final del petroli que anticipava un món primitiu i ingovernable. El final del món sempre ha estat present en les nostres vides. Recordeu el millennium bug?
No ens hem salvat mai dels meteorits, segurament perquè hi són. I és bonic imaginar una terra per fi unida contra l’enemic més exterior possible: la guerra dels mons. El nacionalisme portat a la màxima expressió.
Malgrat que això que hem considerat superstició religiosa no és aliena, o és potser la causa, d’aquesta propensió a imaginar cataclismes definitius, no sembla que la nostra tendència a racionalitzar l’existència i a abandonar l’explicació divina hagi tranquil·litzat els nostres terrors. Més aviat al contrari.
L’abundància d’apocalipsis és avui aclaparadora, asfixiant. Gairebé tot el que passa i té una certa gravetat pot constituir el germen d’un final definitiu.
La pandèmia, una més de les moltes que la humanitat ha suportat, va atiar la nostra imaginació. Bill Gates, un nou Jeremies, constitueix un bon exemple d’aquella barreja indiscernible entre ciència i superstició. El progrés tecnològic, avui protagonitzat per la intel·ligència artificial, és l’amenaça més gran a la humanitat que han conegut els temps. La nostra arrogància ens fa pensar que ens podem carregar el planeta (encara que sens dubte semblem capaços de carregar-nos-hi la nostra vida, una cosa que al planeta no li importarà massa). També hi ha la guerra, esclar: “Els últims 3.421 anys d’història registrada només 268 no han vist cap guerra”, ens expliquen Ariel i Will Durant. Però l’última guerra és sempre la definitiva.
Gairebé tot el que passa i té una certa gravetat pot constituir el germen d’un final definitiu
Llegeixo en una crònica de Miquel Molina que una dona preocupada li pregunta a Michael Ignatieff quins motius pot tenir avui algú per portar un fill al món. Ignatieff ho entén, però se sorprèn, pensa quins motius va poder tenir algú per procrear el 1947, o a la Barcelona de la postguerra. Afortunadament, les dones van continuar donant a llum fins i tot més que mai. Donant llum.
Puc entendre que revolucions com la irrupció d’internet han transparentat novament la complexitat del món, que havíem aconseguit ordenar una mica en aparença. La llibertat i el desordre espanten. Molta gent es refugia en aquells que prometen tornar a la simplificació. És humà. La necessitat de consol.
Respirem un aire plomís fet de pessimisme. El que sempre ha existit, i el que perversament construïm. Soc molt conscient d’aquesta construcció perquè treballo en publicitat, lluitant contra ella. Els anuncis canten les bondats del món, la meravella de viure. Avui davant hi ha una voluntat gegantina de destruir l’alegria.
L’optimisme és una decisió, potser ingènua. Un punt de vista. El got mig ple. Exigeix determinació, una mica d’idiotesa també. El pessimisme, en canvi, ens constitueix, i encoratjar-lo és irresponsable. Aquest és un article d’opinió, així que l’expresso.
Prefereixo pensar amb Javier Gomá que, si jo fos dona, obrer, homosexual, discapacitat, malalt, dissident, lliurepensador, membre d’una minoria, ancià, aturat, hauria triat viure ara i aquí.
Potser tot és més senzill del que sembla. Potser es tracta que tinguem por.
Lee tambiénEl sagrat
