Al dossier de l’últim número de la revista Serra d’Or es proposa una meditació sobre l’impacte del procés independentista en el sistema cultural català. Un dels aspectes que s’hi consideren és el de la suposada incapacitat per part de l’independentisme de crear un moviment cultural eficaç a favor de la seva causa. L’anàlisi que es porta a terme inclou el punt de vista que, en el moment “postprocés” actual, en què els partits autodescrits com a independentistes estarien actuant com un fre que alenteix o atura el que es voldria accelerar, caldria un moviment cultural amb aquest i altres atributs que fes possible que, al marge de la política dels polítics, el vehicle circulés, sense perdre’s pel camí, cap al destí desitjat.
La manera en què es planteja aquest problema en certs cercles culturals fa pensar en algunes reflexions de Simone Weil a L’arrelament . Weil va escriure aquesta obra, que es va publicar pòstumament, durant la Segona Guerra Mundial, mentre era a Anglaterra al servei de la França Lliure del general De Gaulle. El llibre recollia arguments i consells sobre la manera com els “francesos de Londres” podien “modelar l’ànima del país”, és a dir, de França, com un escultor que extreu la forma continguda en un bloc de marbre. L’autora pensava que la veritable missió de la França Lliure era una missió sobretot espiritual que s’havia de concretar en una mena de “direcció de consciència” a escala nacional. La referència a la figura eminentment catòlica de la direcció de consciència és significativa. Els directors de consciència encarnen una forma molt concreta de la modalitat pastoral del poder. Com a bons pastors, condueixen ramats i els porten a pasturar o de tornada a la cleda. Però ho fan a través d’una atenció individualitzada que pretén modificar la conducta de cada ovella reconstruint la seva subjectivitat en funció de les circumstàncies canviants.
Com a bons pastors, condueixen ramats i els porten a pasturar o de tornada a la cleda
La concepció de les entitats i les expressions culturals com un instrument apte per aconseguir aquest objectiu per encàrrec o en substitució del poder governamental és una de les herències del pujolisme, una atmosfera ideològica on, en part per la llei de les afinitats electives, la figura de Simone Weil sempre ha despertat un gran interès. I, des del 2017, la imatge que retrata la Catalunya postprocés governada per la Generalitat com un règim anàleg al de Vichy ha fet fortuna entre els constructors d’arques de Noè per al mentrestant i els pescadors i els peixos del quart espai independentista, que han crescut en alguna de les capes d’aquesta atmosfera. Que, a mesura que a Waterloo el paper de De Gaulle perd atractiu, els intel·lectuals que entenen la cultura com un dispositiu de modelatge espiritual capaç d’imprimir una direcció a un moviment s’atorguin a si mateixos un paper anàleg al que Simone Weil reservava als “francesos de Londres” en relació a la Resistència, respon a la lògica melodramàtica de l’obra que es representa.