Tard o d’hora, la destructiva màgia política que ha mantingut Benjamin Netanyahu al poder durant més de quinze anys estava destinada a desencadenar una gran tragèdia. Fa un any, Netanyahu va formar el govern més radical i incompetent de la història d’Israel. No es preocupin, va assegurar als seus crítics al Govern dels Estats Units, tinc “les dues mans fermament al volant”.
Tot i això, descartant tot procés polític a Palestina i afirmant de manera temerària que “el poble jueu té un dret exclusiu i inalienable a totes les parts de la Terra d’Israel”, les declaracions del seu fanàtic govern van llançar Israel a una ruleta en què tard o d’hora es vessaria la sang.
El grup islamista no només ha aconseguit una sorpresa tàctica, sinó també estratègica
És cert que la sang ja es va vessar a Palestina quan van governar polítics que van buscar la pau com Isaac Rabin i Ehud Barak. Tota proposta de pau israeliana que no aconseguia satisfer les poc realistes expectatives dels palestins desencadenava una resposta violenta juntament amb el col·lapse de la política interna israeliana. Igual com Cronos devorant els seus propis fills, el procés de pau iniciat fa trenta anys a Oslo va ser un exercici d’autodestrucció política.
El cas és que Netanyahu ha afavorit arrogantment el vessament de la sang acceptant pagar als seus socis de coalició qualsevol preu que demanessin a canvi de suport. Els va permetre apropiar-se de terres palestines, ampliar els assentaments il·legals, desafiar la sensibilitat musulmana a les mesquites sagrades de l mont del Temple i promoure deliris suïcides sobre la reconstrucció del Temple Bíblic.
DolMembres de la família del soldat Yuval Ben Yaakov, mort en els enfrontaments amb Hamàs, celebren el funeral a la localitat de Kfar Menahem
Fent servir Al-Aqsa com a símbol distintiu de la causa palestina, Hamàs eleva el conflicte amb Israel al nivell d’una confrontació apocalíptica que té el potencial d’inflamar tota la regió. I això és així precisament perquè un messianisme jueu igual de perillós s’ha anat acumulant els últims anys entorn del mont del Temple, seu dels temples sagrats destruïts del judaisme. Les estrictes regles de l’halacà sempre han prohibit als jueus pujar al mont per no profanar el més sagrat dels santuaris jueus abans que sigui redimit per l’arribada del Messies. Tot i això, ara, un dels principals ministres de Netanyahu, l’impetuós supremacista
jueu Itamar Ben-Gvir, ha convertit en costum visitar de manera provocadora el mont. Li dona suport una nova teologia política que reivindica sobre el lloc la sobirania jueva per reconstruir el temple. Es tracta d’un plantejament que ha anat guanyant terreny no només entre els fanàtics religiosos (més d’una dotzena de fundacions messiàniques volen recuperar el mont del Temple per al culte jueu), sinó també dins del partit governant a Israel, el Likud, l’ala moderada del qual ha quedat delmada. Tot això és una invitació oberta a centenars de milions de musulmans d’arreu d el món al que podria ser la mare de totes les gihads.
Per apaivagar els seus aliats polítics radicals entre els colons religiosos, Netanyahu ha marginat la direcció política palestina més moderada de Mahmud Abbas a Cisjordània i ha reforçat el radical Hamàs a Gaza. Un govern islamista fort a Gaza, tal és el recargolat raonament de Netanyahu, constitueix la raó definitiva en contra d’una solució política a Palestina. Recompensant els extremistes i castigant els moderats, Netanyahu va creure que, a diferència dels pusil·lànimes esquerrans, ell havia trobat per fi la solució màgica al conflicte palestí.
Els acords d’ Abraham amb quatre estats àrabs i la probable incorporació de l’ Aràbia Saudita, la joia de la corona de l’arrogant primer ministre, el van encegar i li van impedir de veure el volcà palestí sota els peus.
El cas és que, en la despietada matança de civils israelians perpetrada als pobles que envolten Gaza, la hibris de Netanyahu ha trobat la seva nèmesi en forma de barbàrie de Hamàs. El 6 d’octubre, cinquanta anys després que Egipte i Síria llancessin per sorpresa un atac conjunt contra Israel en el que es va conèixer com la guerra del Yom Kippur, Hamàs ha sorprès un país autocomplaent assaltant les fronteres de Gaza amb Israel i matant centenars de civils indefensos. Prop d’un centenar, entre els quals, famílies senceres, àvies i nens petits, han estat brutalment segrestats i portats a la franja. A les xarxes socials van quedar gravades escenes de joves violades al costat dels cossos dels seus amics.
Ens hauria de sorprendre que Hamàs hagi pogut penetrar amb tanta facilitat les defenses d’Israel al llarg de la frontera amb Gaza? Aquestes defenses no existien. Un nombre considerable d’unitats regulars de l’exèrcit de terra estaven desplegades a Cisjordània per protegir els colons religiosos en els enfrontaments que ells mateixos provoquen de vegades amb els palestins locals i en festivals que fan en llocs sagrats inventats en terres bíbliques.
És cert que algunes d’aquestes unitats de les Forces de Defensa d’Israel són a Cisjordània per raons estrictament operatives, tot i que sempre es va donar per fet que Gaza no era una prioritat tan vital. Se suposava que el mur subterrani de sensors i formigó reforçat que s’havia construït entorn de la franja bloquejava els túnels a través dels quals Hamàs va intentar en el passat arribar a les poblacions israelianes de l’altre costat de la frontera. Aquest mur no ha servit de res. Les milícies de Hamàs s’han limitat a assaltar les tanques a la superfície.
Sigui com sigui, el gloriós exèrcit israelià estava principalment desplegat en altres llocs quan Hamàs va assassinar centenars de civils indefensos. Durant llargues hores, homes i dones desesperats van estar demanant ajuda a crits, sense que l’exèrcit més poderós del Pròxim Orient aparegués per enlloc. La cruel ironia de la història. Exactament el mateix va passar fa cinquanta anys els primers dies de la guerra del Yom Kippur, quan els aïllats llocs avançats israelians al llarg del canal de Suez van ser envoltats per unes forces egípcies superiors i se’ls va deixar lluitar i morir fins a l’última bala. Israel acabaria vencent. Tot i això, llavors, com ara, els dirigents polítics van fallar i no van saber veure de manera ponderada la realitat tal com és, no com la imaginaven. Llavors i ara, la hibris es va trobar amb la seva nèmesi.
El 1973, Israel va disposar de molta informació, però va decidir fer-ne cas omís. En la tragèdia actual, Israel ha mancat completament d’informació sobre les intencions de Hamàs. El país de les startups, les sofisticades unitats cibernètiques del qual poden detectar el moviment de la fulla d’un arbre en una base iraniana a Síria, no ha sabut res dels plans de Hamàs. L’obsessió d’Israel amb la possible nuclearització de l’ Iran i la concentració dels seus serveis interns a la Cisjordània ocupada haurien d’explicar en part una negligència així.
El grup islamista no només ha aconseguit una sorpresa tàctica, sinó també estratègica. Així ha quedat patent en la calculada decisió de Hamàs de no participar en cap dels enfrontaments dels dos últims anys entre Israel i la Gihad Islàmica. Així mateix, la impressió que ha donat el grup els últims temps que es convertia en un govern que responia a les necessitats materials del seu poble i que no prosseguia amb una resistència presumiblement ineficaç va enganyar els israelians i els va fer creure que les subvencions de Qatar i els gestos d’Israel dissuadien Hamàs de futures aventures militars.
I ara què? “Restaurar la dissuasió”? Com, exactament? Autocàstig en forma d’una renovada ocupació de Gaza? No cal descartar algunes operacions terrestres, encara que només sigui perquè Netanyahu les necessita per a la seva supervivència política. De tota manera, és difícil imaginar una invasió terrestre total de la franja. Una raó és l’atroç nivell de destrucció i baixes que això comportaria. Una altra és la possible temptació de Hizbul·lah d’obrir un front addicional des del Líban, al nord. Les capacitats de Hizbul·lah són molt superiors a les de Hamàs, i una guerra en aquests dos fronts, amb el possible suport de l’ Iran als enemics d’Israel, constitueix una apocalipsi inimaginable.
Justament això és el que ha volgut evitar el president Joe Biden aconsellant els enemics d’Israel de “no explotar la crisi”. Per no deixar cap dubte sobre aquest punt, Biden ha ordenat que el portaavions més modern i avançat de l’Armada dels Estats Units salpi cap a la Mediterrània oriental. Un altre element que també podria impedir una invasió terrestre és la pòlissa d’assegurança que suposa per al grup islamista tenir a les seves mans tants ostatges israelians indefensos. Encara que, la veritat sigui dita, quan ha respost el conflicte israeliano-palestí a una lògica cartesiana?
De Clausewitz vam aprendre que se suposa que la guerra té sentit en el context d’un objectiu polític i diplomàtic. L’actual guerra de Hamàs té tals objectius: assegurar la seva hegemonia al si del moviment nacional palestí mitjançant la resistència i presentant-se com el protector últim de la causa sagrada de Jerusalem i Al-Aqsa assegurant l’alliberament dels seus homes de les presons israelianes mitjançant la captura del major nombre possible d’ostatges; i evitar que Palestina sigui abandonada a la seva sort i traïda pels “germans àrabs” per la pressa de normalitzar les relacions amb l’ Estat jueu. Per al govern de Netanyahu, en canvi, es tracta d’una guerra purament reactiva sense un altre objectiu polític que el d’arribar a una pausa fins a la següent ronda d’hostilitats.
Un país que no exigeix responsabilitats als seus dirigents per una graponeria criminal com la que s’ha posat de manifest amb les horribles escenes que han tingut lloc entorn de Gaza perd el dret de ser una veritable democràcia. Ara bé, per increïble que sembli, la verinosa maquinària de desinformació política de Netanyahu ja està treballant en la difusió d’una teoria conspiradora segons la qual alguns oficials esquerrans de les Forces de Defensa d’Israel van ser responsables de la negligència que va portar a la guerra. Una pàl·lida emulació de la teoria nazi sobre la “punyalada per l’esquena”
que suposadament va ser darrere de la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial.
Quan aquesta guerra bruta s’acabi, serà inevitable negociar un intercanvi d’ostatges i presoners. És possible que el bloqueig de Gaza, sens dubte ineficaç, s’acabi aixecant. Una qüestió del tot diferent és si l’execrable barbàrie exhibida per les milícies de Hamàs als camps de la mort que envolten Gaza és el camí cap a la redempció palestina.