Resistir ens fa perdre
El valor suprem de la política espanyola és la resistència. La representa avui Pedro Sánchez; i Núñez Feijóo sembla decidit a imitar-lo. Resistencialisme és afirmar: “Ho tornarem a fer”. La resistència preval sobre qualsevol altra consideració. “Resistir es vèncer”.
Sobre aquest axioma s’ha construït la història d’Espanya. Juan Negrín va mantenir la II República en armes amb l’esperança que la Segona Guerra Mundial internacionalitzés el nostre fratricidi. Al front contrari, el general Franco, resistent glacial educat en la barbàrie del Rif, va allargar la guerra per fer irreversible la derrota dels republicans. Milers de nois van ser sacrificats al front per un pur càlcul estratègic. Atesos aquests repugnants precedents, és inevitable deduir que la resistència potser és un bon recurs personal o de partit, però és un camí potencialment tràgic per a la societat.
El segon valor preeminent de la nostra política és el quietisme. Impassibles davant les malalties socials i territorials, els quietistes es dediquen a criticar els símptomes amb què aquestes malalties es manifesten. De la mateixa manera que una febre molt alta fa delirar el malalt, la campanya contra l’Estatut i la sentència del TC de l’any 2010 van provocar en sectors massius de la societat catalana una reacció al·lèrgica, una visió delirant de la política, en virtut de la qual les lleis no tenien importància i es podien sotmetre als seus desitjos.
El quietista no fa ni deixa fer; el resistencialista només va a la seva
Fins ara, el quietisme hispànic, indiferent a les causes que van engendrar el procés, només qüestiona les reaccions del malalt. Mai no s’ha interrogat sobre el perquè; i encara menys sobre les responsabilitats compartides en tot el que ha passat. Més encara: si algú busca solucions, és acusat d’alta traïció.
El quietista no fa ni deixa fer. El resistencialista només va a la seva. Aquestes dues columnes són el fonament moral de la política espanyola.