Rubiales i els seus ‘mojo dojos’: s’ha acabat!
No se sap què hauria passat si Luis Rubiales hagués fet el correcte des del minut u de la polèmica pel petó imposat a Jenni Hermoso: disculpar-se, reconèixer que va ser un abús i arriar veles. Però no, no. El viril president del futbol espanyol va preferir agafar-se els ous, literalment i metafòricament, i posar-se la soga al coll ell solet. Que el fotin fora com abans millor, perquè, com va dir ahir el bètic Héctor Bellerín, el futbol és una eina social per avançar i progressar, i el masclisme no hauria de tenir lloc dins d’aquest sistema. Ni enlloc.
La veritat és que cada vegada que Rubiales ha obert la seva enorme bocassa des d’aquell dia històric per a la selecció femenina, s’ha enfonsat més en la seva pròpia podridura. A aquestes hores, no fa pena en absolut. Fa fàstic.
No fa cap pena en absolut, fa fàstic: el que ha estat cap del futbol és ‘mort’
Està acabat, encara que no vulgui assabentar-se’n. Faci el que faci, ja no hi ha marxa enrere, perquè la pressió social anirà a més. S’equivoca si creu que és cosa de quatre feministes que han fet un escàndol per res, o de les Díaz, Montero o Echenique d’aquest país. Ni tan sols és cosa de Tebas o de Pedro Sánchez. Aquí no hi ha conspiració en contra seva, ni “assassinat social”. Només milers de persones que s’han posat de cul a la paret. Pel que fa al “fals feminisme”... Prefereixo pensar que no existeix, tot i que és just reconèixer que sí que hi ha impostors, i no sols al futbol.
Amb el seu enroc, Rubiales només ha aconseguit quedar més i més retratat com a masclista de manual, aquell que s’espolsa la culpa per posar-la a la víctima. Un pare no podria donar pitjor exemple a una filla. Ell va fer seure les seves ahir entre l’auditori, una altra manipulació. D’això de passar la culpa, se’n diu inversió de la càrrega de la prova, i Rubiales la va desplegar talment mentre s’adreçava a les seves filles parlant-los d’“igualtat”: “Ella va ser la que em va aixecar en braços i em va acostar al seu cos. I jo li vaig dir: ‘un piquito ?’ i ella em va dir, ‘d’acord’”.
És a dir, segons aquest personatge, va ser un petó consentit. Sembla que la veritat importa molt, però només quan és la teva, esclar. Si apel·lar a aquesta classe de veritat, la mentida, implica carregar-se la de la jugadora, doncs som-hi, camarades. Des de la supèrbia que nega tenir, ahir aquest individu ho va jurar per Snoopy.
Salvant temps i distàncies, aquest comportament troba arrels en la sentència de la minifaldilla i creix en els privilegis del poder. El 1989 un jutge va exculpar un cap d’abusar d’una empleada perquè ella solia anar en minifaldilla a la feina, malgrat que el dia dels fets portés pantalons.
Aquest masclisme cavernícola ha sortit a passejar aquests dies. Ahir van organitzar un aquelarre entre iguals i es van cansar d’aplaudir Rubiales. L’ Espanyeta del Mojo Dojo Casa House de rient-li les gràcies a un impresentable, només que aquí no hi ha fantasia, perquè els mojo dojos són de carn i ossos. Quina vergonya. Que Rubiales no entengui res resulta preocupant. Però comprovar que no està sol causa autèntic pànic.