Expliquen que els filòsofs grecs es van enfrontar a un abisme quan van saber del Déu de les religions abrahàmiques, que crea el món “del no-res”. El no-res no era concebible per a ells perquè el no-res com a concepte és una abominació inimaginable. Una cosa que no existeix no pot ser pensada. “Del no-res, res no en surt” era el principi de Lucreci que el dogma judeocristià va subvertir.
Se n’ha anat Darder. Ha mort el darderisme. “ Darderismus est mortuus”.
Què ens queda? Què som?
Potser som ja aquella abominació impensable que va omplir de malsons les nits d’alguns dels filòsofs més il·lustres de la història. Un buit innominable d’on res no pot sorgir ni esperar-se. Un buit descomunal i perfectament fosc. Un infinit inexistent i llunyanament oriental. Si som això, si som el no-res, ja no és possible cap esperança, tret de la d’un Déu redemptor prou ociós (i prou idiota) com per fixar-se en el nostre buit dolorós.
Però hi ha, potser, una esperança en la ciència. Sempre la ciència, o els seus recels.
Gegants d’intel·lecte poc dubtós, com Descartes, Newton o Francis Bacon, van creure en una vida sorgida d’una cosa semblant al no-res: la matèria en descomposició, la podridura, l’excrement. La teoria de la generació espontània va ser refutada finalment per Pasteur, no sense dificultat, però la seva bella potencialitat ens acompanya fins avui. Mosques que neixen a partir d’un tros de carn en descomposició, el miracle de la vida.
Potser podríem suposar que el no-res que avui som és una mica més proper a aquesta excrescència fundacional de què emergeixen larves plenes d’energia disposades a créixer i a turmentar les nostres tardes d’estiu.
Una muntanya d’excrements esperant ser fecundats, una dejecció incommensurable i fètida que atreu la vida des de la seva condició de mort, una defecació gegantina amuntegada en un racó oblidat, una deposició sense fi, una
caca.
Potser aquesta és la nostra última, o penúltima, esperança. Ser més que el no-res, ser molt més que aquesta estèril perfecció inhabitable, ser una autèntica merda.
Si no estic sent prou clar, puc intentar especificar: ser un engrut, una immundícia, un detritus, un nyap, una porqueria, una ronya, un cagalló, una bonyiga, un cagarro, una tifa, una mona, un fem, un meconi, una deposició, una femta, una panderada, un caguerot. Ser una caca. Entengui’s el que dic metafòricament, sisplau. No pretenc ofendre perquè soc conscient que aquesta descripció ens involucra a tots, els que prenen decisions (o haurien de prendre-les i no les prenen), i els que les aguantem i acceptem, tots i totes i totis.
La pregunta és, aleshores: Sorgirà alguna cosa d’aquest no-res? O millor, d’aquesta podridura?
No ens queda més remei que creure, que continuar creient. I ja que parlem de fe, és bo recórrer de tant en tant a les Escriptures per trobar consol. A Romans 4:17, sense anar més lluny, Sant Pau ens parla d’aquesta força que anhelem: “ ...el Déu que dona vida als morts i crida a l’existència de les coses que no existeixen”.
Agitem tots els braços alhora, sense defallir, a veure si aquest Déu del que parlen ens veu i se’ns acosta.
Amén.