Era l’any 1989 i tornava a ser el favorit. El Tour començava a Luxemburg amb l’etapa pròleg. Una contrarellotge de vuit quilòmetres, Luxemburg tampoc no dona per a més. Pedro Delgado sortia l’últim perquè havia guanyat l’últim Tour. Però el de Segòvia es va despistar i va arribar gairebé tres minuts tard al punt de sortida. Amb aquest desavantatge, Pedro va córrer tot el Tour, però gairebé ningú no el va donar per mort. Amb Perico tot era possible.
L’etapa pròleg de Pedro Sánchez van ser les eleccions del maig. El PSOE es va despistar, per dir-ho d’alguna manera, i va perdre gairebé tots els governs autonòmics i molts de municipals. El final de la legislatura es presentava com un calvari. La nit del 28 de maig molts el van donar per mort. Havia arribat al càrrec amb una moció de censura, després d’haver estat defenestrat per l’aparell del partit i aixecat per la militància, i havia governat gràcies a acords amb partits independentistes. Sánchez passaria a la història com un dels polítics més atípics i kamikazes de la democràcia espanyola.
Però el 29 de maig al matí, mentre a la seu del PP continuaven celebrant la victòria, Pedro Sánchez ho tornava a fer: anunciava avançament electoral per al 23 de juliol. D’entrada, fotia la celebració als rivals, que a més sabien que l’ avançament era una altra jugada, tan boja com estratègica, de Pedro, el supervivent. Sánchez ja havia perdut. Amb l’avançament només podia guanyar.
Estaria orgullós de viure en un país que impedís que l’extrema dreta arribés al poder central
Va començar a aparèixer als programes menys simpàtics amb el sanchisme, als quals no havia anat en tota la legislatura. En va sortir força ben parat. Però amb allò no n’hi havia prou. La seva gran basa era el cara a cara que tindria amb Feijóo, i al qual Pedro va arribar com a favorit. No va tenir el seu dia, i Feijóo el va noquejar. Amb mentides, sí. Però el va noquejar. A l’expresident de la Xunta només li va faltar demanar-li al xofer que aquella nit el deixés a la Moncloa.
Al PP es van veure campions. L’eufòria a les seves files era tan gran que algun dels seus líders en plena gresca utilitzava sense rubor el “Que te vote Txapote”. Per més que l’hi van demanar familiars de víctimes del mateix Txapote, Feijóo no va condemnar l’eslògan. El rodolí no va semblar que li passés factura al PP. En què devia pensar la dreta consentint aquella vilesa? Tot s’hi valia contra Sánchez.
Quedaven cinc dies de campanya i Feijóo ho tenia tot de cara per guanyar i qui sap si arrasar. Però, com si li hagués escrit el guió el seu pitjor enemic, el líder conservador va començar a encadenar ensopegades. Una al dia. Va posar en dubte la netedat del vot per correu; va mentir sobre les pensions davant la periodista Silvia Intxaurrondo, que el va despullar repreguntant; va tenir una estrebada; no va anar al debat a quatre de la televisió pública, i, per rematar-ho, va tirar de masclisme per desqualificar Yolanda Díaz.
Lee tambiénAlberto Núñez Mintióo
Mentrestant, Sánchez semblava un president enrotllat, acudint a una entrevista amb joves; va continuar comptant amb un gregari de luxe, el desfermat Zapatero; al debat, encara que el va guanyar clarament Yolanda Díaz, no va cometre errors; i fins i tot va capgirar els insults rebuts: Perro Sánchez s’havia convertit en un mem simpàtic.
Demà votem. Diuen que la cosa està més igualada del que molts es pensaven. No en tinc ni idea. Em sentiria orgullós de viure en un país que, contra el signe dels temps, impedís que l’extrema dreta arribés al poder central. Gràcies als que continuen i continuaran lluitant per això. Qui guanyarà aquest Tour? Us donaré una dada: Delgado va fer una remuntada espectacular al Tour del 89. Va quedar tercer i no va guanyar més tours. Pedro va continuar sent un ciclista imprevisible. Amb ell sempre va continuar sent tot possible.
Lee tambiénLes eleccions d’‘El hormiguero’
