El 30 de maig passat vaig enfilar el passeig Joan de Borbó en direcció a l’ hotel Vela (W Barcelona) per assistir a la reunió anual del Cercle d’Economia en la qual el rei Felip havia de lliurar el premi Europa a l’alcalde de Varsòvia. Quan me’n vaig adonar estava encarant el pàrquing i vaig haver d’afluixar la música perquè un mosso discret em demanava que justifiqués on m’adreçava. Una simple menció a la reunió em va franquejar el pas. Dos anys enrere la mateixa operació va suposar tres controls per part de cossos policials diversos per arribar al que semblava més l’accés a un búnquer que a una reunió cívica.
Una lona de propaganda socialista a Madrid
Sortíem de la pandèmia, però també de les seqüeles del procés, amb la sentència del 2019 i la inefable presidència de l’activista Quim Torra. Pedro Sánchez i la societat civil catalana es van conjurar per desinflamar amb els indults i per normalitzar la presència de les institucions de l’ Estat a Catalunya. Només això ja justificaria donar el vot a l’actual president del Govern central a les eleccions del 23- J.
Però soc propens a la reflexió abans de llançar-me a la piscina. La majoria dels finlandesos van donar suport a la valenta decisió de Sanna Marin de sol·licitar l’ingrés a l’OTAN després de la invasió d’ Ucraïna i, tot i això, la van desplaçar del govern per la seva excessiva propensió a la despesa pública. Encara que també allà la ultradreta ensenya les dents, una societat madura i educada aposta per un canvi assossegat.
Un canvi tranquil seria sa per al país, però Vox va just en la direcció contrària
S’ha titllat Pedro Sánchez de mentider i s’ha qualificat el seu Govern d’il·legítim, quan ell pot al·legar –amb més raó després d’allò d’Extremadura– que va canviar d’opinió pel bé del seu país. Si bé la majoria sospitem que ho va fer més per pulsió de poder que per motius altruistes, va formar un Govern conforme a la Constitució. Des de mitjans de la dreta se li han retret els pactes pressupostaris amb secessionistes o antics terroristes. Aquesta va ser la principal acusació de Feijóo en el debat de dilluns.
És sens dubte qüestionable, però també pot ser valorat com un element d’integració en el sistema dels que es trobaven fora dels seus marges. D’altra banda, un maneig raonable de l’economia, una política conciliadora amb els agents socials i una presència activa a Europa són actius no menors per tenir en compte.
El més negatiu de les seves polítiques han estat reformes ben intencionades però implementades matusserament. La llei del només sí és sí en representa l’exponent més clar, però la reforma dels delictes de sedició i malversació, la imposició sobre les grans fortunes o la llei de l’habitatge són normes que tenen tots els aires d’aconseguir efectes contraris als que es proposen. Més enllà, la coalició inestable amb partits que habiten al límit del sistema constitucional estressa contínuament les institucions.
Lee tambiénUna política d’habitatge errada
Encara que un canvi tranquil seria sa per al país, el programa de Vox va just en la direcció contrària al que Espanya necessita. I serà molt difícil que el PP pugui governar sense concedir a la ultradreta alguna de les seves demandes. D’altra banda, una reedició d’un govern d’esquerres amb fins i tot menys suport social pot portar a la radicalització del PP de la mà d’ Ayuso o a un ascens més important de Vox.
Alguns vam somiar vanament que Ciutadans ens podia allunyar de la polarització bipartidista. I continuem somiant que el segon partit deixi governar el primer a canvi de consensos en matèries bàsiques. Però em temo que ens veurem abocats a una reedició postmoderna del frontisme de les dues Espanyes. El 23 tenim una elecció difícil.
Lee tambiénUn pacte per Barcelona
