Ahir a la nit tocava sortir del Liceu havent decidit si eres del teu pare o de la teva mare. Si votaves pel muntatge de Calixto Bieito i la seva lectura descarnada i sagnant de la condició humana, a L’incoronazione di Poppea, o per la bellesa musical de Monteverdi que Jordi Savall havia servit de manera insubornable –i una mica aliè al que passava en escena– amb l’ajut de 17 músics de Le Concert des Nations. Calia veure si la raó per la que sorties amb set d’humanitat de veure aquella història del psicòpata Neró i la seva arribista Poppea era mogut per l’emoció lírica o mogut per la crueltat sense esquerdes que recrea l’escena.
No servien les mitges tintes, ni el sí, però no. La neutralitat era de covards. Cada liceista tornava a casa formulant, encara que fos per ell mateix, els seus arguments personals a favor d’un d’ells (més que de l’altre), o si més no, havent tret partit del millor de cada artista. Doncs rarament es té l’ocasió de veure dues veritables patums catalanes del món de l’òpera –Bieito és burgalès de naixement, però català d’adopció– defensant posicions antagòniques per oferir una mateixa producció. I així va ser des del moment en què el mestre es va manifestar contrari a les maneres escèniques del director teatral. Li semblava excessiva la moguda de sexe, violència i un plus d’assassinats i maltractament físic per recrear l’abús i a set de poder.
El teatre no va es va poder expressar en els 9 minuts d’aplaudiment finals: Bieito no era a Barcelona
Cal dir que el barem d’aplaudiments i xiulets no va poder contribuir a deixar clar el que sentia el públic, ja que en absència de Bieito –ocupat amb l’estrena a Manheim de Resurrezione de Händel i amb uns Vespri siciliani esperant-lo a Zuric–, ningú del seu equip no va sortir a saludar. Massa conegut com per substituir-lo, van adduir. De manera que els nou minuts d’aplaudiments finals se’ls van endur els quinze artistes, amb un gran reconeixement al treball de la mezzo Magdalena Kotzenà com la rebutjada Ottavia –una interpretació que va venir a veure Simon Rattle, la seva parella, el dia de l’assaig general–, i també a la sensual Julie Fuchs ( Poppea), al trasbalsat i perillós David Hansen ( Neró) i al tros d’actor que és Xavier Sabata (Ottone). Però qui va rebre més escalf va ser Savall, que es va acabar ficant el públic a la butxaca.
Hi hauria hagut esbroncades si hagués sortit Bieito a l’escenari? No ho sabrem mai. Ja se sap que quatre “ buuus” ben projectats poden fer la sensació que mitja sala s’hi manifesta en contra, com va passar amb la Norma o Il Tovatore d’Àlex Ollé, l’any passat. A més, és possible que encara hi hagi qui li tinguin rancúnia a Bieito des que fa dues dècades va trasbalsar el teatre amb Un ballo is maschera (2000-2001) i Don Giovanni (2002-2003), que es va tornar a veure el 2008.
Serà el signe dels temps, el conservadorisme que ve o senzillament l’amor incondicional que desperta Jordi Savall a Barcelona, però si bé no hi havia dubtes que l’excel·lència musical seria bravament saludada pel públic, l’audàcia escènica podia haver despertat algunes queixes...
“No ho sé, jo ho trobo una mica vulgar per a un Liceu”, comentaven un parell d’espectadors a l’entreacte de l’obra.
I és que la funció havia començat amb la Fortuna (la soprano Rita Morais) traient-se una successió de calces –fins a deu es van comptar– que duia superposades i que anava llançant al públic amb picardia. “ Amor, me les han llançades al Liceu, t’ho juro”, dirien alguns a casa. Fins i tot al fossat central construït per a l’orquestra en va anar a parar alguna.
Però anem a pams. El públic del Liceu va assistir ahir a una càustica passarel·la de les vanitats gràcies a Calixto Bieito, que si d’alguna cosa peca en aquest Monteverdi és d’ abocar-hi tot el llibret de Giovanni Francesco Busenello –membre de la llibertina Accademia degli Incogniti– d’una manera insuportablement veritable i digna d’oscar a la interpretació dels actors. La irresistible Poppea treballant-se un sotmès Neró provocava en el públic de proximitat (el de l’escenari) una total incapacitat de sostenir la mirada a l’acció voluptuosa mentre el seu amant li practica sexe oral.
Bieito aplica la seva recepta compromesa: fer un acostament contemporani a l’obra buscant què hi ha de vigent a la partitura original. I sempre acaba trobant aquella qüestió central que d’alguna manera ens concerneix, a tots. La violència, el sexe... són part del seu acostament a un lirisme contemporani per fer entendre –i obligar a pensar– des de la contundència. Perquè a Bieito no el pots esquivar. Ens obliga a endur-nos a sobre tot allò que hem vist... i és potser l’última oportunitat que té l’òpera per tenir un sentit.
“Jo me l’esperava molt més sagnant”, deia un aficionat a la sortida. Sí, però... qui ha sentit mai un duo d’amor final, aquell bell Pur ti miro (que ni tan sols es de Monteverdi), tan carregat de cinisme, atesa la brutalitat i manca de pietat amb què han actuat Neró i Poppea. La passarel·la, aquell catwalk televisiu, amb càmeres per saludar i fer-se fotos els personatges, era l’escenari per tocar el dilema candent de la societat actual: la vanitat, aquest mirar-se al mirall que cal repensar. Però a més serveix per gaudir en primer pla de la gran direcció d’actors.
Apunt
Les calces criminals
L’últim cop que Calixto Bieito va visitar Barcelona va ser el 2017, amb l’adaptació teatral d’Obabakoak, la novel·la de Bernard Atxaga, que va muntar en basc i amb subtítols al Lliure. L’últim Liceu havia estat el 2015, amb la Carmen incombustible. La Carmen que es treu subtilment les calces per satisfer el desig sobre el capó d’un cotxe, escena que va escandalitzar a l’estrena de Peralada. “N’hi va haver que em van agafar de la solapa, em volien matar”, explica Luis López Lamadrid, aleshores director artístic del festival. El Liceu –que es va fer seva aquesta Carmen el 2011– va tenir ahir una gran ració de calces a l’inici de l’òpera: el personatge de Fortuna –que amb Virtut i Amor dona vida a les al·legories que condueixen el relat– es va identificar amb el sexe, i va aparèixer lleugera, treient-se calces i més calces...