Tornada a l’Amsterdam del XVIII

Jessie Burton ha trigat vuit anys a tornar a l’ Amsterdam del seu primer llibre, el supervendes La casa de les miniatures , una ciutat que viu el seu segle daurat després de la derrota dels espanyols a Flandes, l’auge artístic i mercantil i l’obertura de noves rutes comercials que l’han convertit en el principal port d’Europa després de Lisboa. A La casa de la fortuna la seva seqüela, han passat diverses dècades, i la vida dels protagonistes ha donat molts tombs.

“Tot i que el marc històric és el que és, l’ Amsterdam de principis del XVIII, quan ja fa mig segle que han marxat definitivament els espanyols, no es tracta d’una lliçó d’història, i no m’ha calgut anar gaire a la ciutat per buscar escenaris i contextos (la pandèmia ho hauria fet gairebé impossible) –explica Burton, que a l’agost farà 42 anys–. Als arxius i a la xarxa hi he trobat tot el material que necessitava”.

La Nella, la protagonista de ‘La casa de les miniatures’, s’ha fet més gran i ha perdut l’idealisme

A La casa de les miniatures tot gira entorn de la Nella, una noia innocent que als 18 anys es trasllada del camp a una mansió al Herengracht, un dels canals de la ciutat holandesa, per conviure amb el seu marit, en Johannes, un home més gran que ella. A La casa de la fortuna han passat els anys, s’ha quedat vídua i exerceix de mare postissa de la Thea, la seva neboda, filla d’un servent negre i de la germana del marit, que va morir al part.

Ja no abunden els diners, han hagut de vendre fins i tot la vaixella i l’única solució és casar la Thea amb un home ric, però ella és una jove idealista i està enamorada d’un pintor d’escenaris teatrals amb qui somia de casar-se algun dia. Dilema clàssic. “ La Nella s’ha fet més gran (38 anys), menys romàntica, la vida l’ha cremat –diu Burton–. La seva única preocupació és sobreviure, al preu que sigui. Ella va haver de pagar-lo, i espera que la seva neboda faci el mateix, pel bé de tots”.

Escriure no li és fàcil, a Burton, una perfeccionista que va llençar a les escombraries diversos esborranys i 300.000 paraules abans d’encertar-la amb la versió definitiva de la seva última novel·la. “No ho definiria necessàriament com una experiència agradable, malgrat el romanticisme que envolta la professió, uns dies m’és més fàcil, i d’altres, més difícil. Desenvolupar un personatge és com trobar-se algú per primer cop, no controles del tot el seu creixement i evolució, en aquest sentit és com els fills. Es necessita el lector per tancar el cercle”.

Quan va donar a llum La casa de les miniatures no hi havia la mateixa sensibilitat que hi ha ara amb qüestions com el racisme, l’apropiació cultural i el colonialisme, “molt presents a l’ Amsterdam del XVII i del XVIII, i un element que ha posat sota un nou focus el relat de la nova novel·la”. Però l’epicentre és la relació entre la Nella, que ha descobert el pragmatisme, i la Thea, innocent, il·lusionada, enamorada, ingènua, curiosa, àvida d’aventures, sense por, en certa manera un mirall del que era ella quan va arribar acabada de casar a Herengracht.

La mateixa autora ha crescut amb els seus personatges, i ara que és mare veu les coses des d’una perspectiva diferent que l’ha ajudat a fer evolucionar la seva protagonista. Li ha costat pair la fama que li va donar el primer llibre, i que li va provocar gairebé una depressió. Protegeix la seva privacitat, té una presència molt limitada a les xarxes socials i no divulga el nom ni de la seva parella ni de la seva criatura. “Tenir cura de la Nella –afirma– ha estat una experiència terapèutica, una forma d’exorcisme”. Hi haurà una tercera part de la saga? És una qüestió oberta. També li agradaria llençar-se al món de la fantasia i la literatura infantil, el teatre, el realisme màgic, “respondre a tot el que porto a dins”. En tot cas, se sent afortunada i privilegiada, i l’èxit ja no l’espanta.