“L’art és terapèutic, l’art alleuja el malalt, el reconcilia, el pacifica...”
Tinc 30 anys. Vaig néixer a Terrassa i visc a Sant Cugat. Soc artterapeuta, educadora social i investigadora clínica. Tinc parella, no tinc fills. Política? Apostar per l’àmbit social, la salut i una Creences? Conreo l’espiritualitat. La meva àvia Rosa es va acomiadar en pau...
Fundación Arte Paliativo
Demà es lliuren (a Caldes de Malavella) els premis Princesa de Girona 2023, en les seves cinc categories: social (per a la Sílvia), empresa, arts i lletres, ciències i internacional. La Sílvia recollirà amb gratitud de mans de la princesa Elionor la seva merescuda distinció: millora les vides quotidianes de malalts crònics i terminals de qualsevol edat, en hospitals, residències o domicilis. La mirada de la Sílvia s’il·lumina quan m’explica com utilitza l’art per rebaixar el patiment, endolcir les hores i enriquir els dies. La Sílvia (i el seu entranyable equip de la fundació ArtePaliativo.org) carrega un carro de llapis de colors, papers, teles, tisores, fils, granadures, plomes, plastilines, músiques, olors... i tendresa: són les eines per crear bellesa i canalitzar emocions, una activitat que donarà pau als pacients.
A què es dedica?
Afavoreixo el procés del dol per pèrdua a malalts crònics o terminals.
Per pèrdua?
De salut, d’una funció física, d’algun dels sentits, del sentit existencial...
Amb quin propòsit?
Pal·liar patiment, alegrar el pacient, retornar algun sentit a la seva existència.
I com s’aconsegueix això?
Mitjançant l’art.
Quin art?
Qualsevol vehicle d’expressió emocional serveix: dibuix, pintura, escultura, escriptura, poesia, costura, cant, música...
És vàlid encara que no estiguis malalt.
Sí, tot artista canalitza els seus estats d’ànim amb el seu art: l’art és terapèutic, l’art alleuja, reconcilia, apaivaga...
Portem tots un artista dins?
Tots podem exterioritzar emocions, si ens ho permetem, i compartir-les: sí.
Simplement parlar seria una via?
Sí. Una anciana sense vista m’explica records de la seva vida: jo transcric. Els hi llegeixo, retoquem. Ja tenim set capítols.
Ella se sent millor fent això?
Fent això està conferint sentit a passatges de la seva vida... i això la pacifica.
Expliqui’m d’un altre pacient.
La meva àvia Rosa: “ Sílvia, utilitza’m de conillet d’Índies”, em va dir quan va saber que fundava Art e Paliativo (amb la Neus, la Laura, la Carolina, la Flor, el Marce, en Jaume i la Núria), el meu projecte com a treball final de grau d’ Educació Social. També em vaig formar en artteràpia a Bristol i en investigació clínica en art, creativitat i salut.
Com es vinculen salut i art?
L’art és metàfora i la metàfora ens ajuda a comunicar alguna cosa íntima, i sobretot en els tràngols emocionals crítics.
Som animals simbòlics, entenc.
Els símbols canalitzen emocions: ràbia, tristesa, alegria, fàstic, por... I sorpresa.
Sorpresa?
“Encara puc crear!”, se sorprenen els pacients quan els animem i es llancen a fer una cosa, sigui la que sigui.
Què fan, per exemple?
Dibuixar. Pintar. Brodar. Modelar. Cantar. Recitar. Emmarcar fotos. Elaborar uns braçalets amb bijuteria. Papiroflèxia...
I escriure?
Escriure un poema, un conte, un dietari, unes memòries. O fer una funda per al mòbil, amb un nom. O arreglar unes flors. O personalitzar un llantió!
Tant ajuden aquestes petites obres?
Has cregut que la teva malaltia t’ha apartat de la vida, que ja res no té sentit, que no hi ha res a fer... I no és així!
Perquè pots crear alguna cosa: és això?
Pots crear, i si crees sents que recuperes control sobre alguna cosa en la teva vida: sentir aquest domini és molt guaridor!
Recuperes una cosa perduda?
Havies perdut i ara guanyes. Perquè nosaltres no jutgem mai la seva obra: es tracta de fer. El que vulguis! Tot estarà bé.
Un petit gran guany.
Encara que sigui només que sents que tries quin color utilitzaràs, i amb quina intenció i a quina persona li regalaràs el dibuix.
Una part d’això ho va aprendre a casa?
El pare és músic; la mare, auxiliar d’infermeria. I a més hi ha la meva germana Laura: va néixer amb una malaltia rara no diagnosticada i el seu retard cognitiu i verbal m’ha ensenya molt.
Què li ha ensenyat?
Ella percep les meves emocions només de mirar-me! No vam necessitar paraules per relacionar-nos. I hem dibuixat juntes, ens hem pegat...
Això segur que li reportarà destreses amb els seus pacients...
L’altre dia en vaig tenir un amb una malaltia neurològica que va patir una davallada després d’un virus: no reaccionava a res...
Què va fer vostè?
Parlar-li amb afabilitat i fer-li pessigolles amb el pal de les pessigolles.
Pal de les pessigolles? Què és?
Un bastonet folrat d’ espumeta amb plomes de coloraines a la punta. Me’l va agafar i em va fer pessigolles a mi... i va riure!
Algun objecte ajuda més que un altre?
L’eina més infal·lible és la tendresa. Agrada molt un ninot blanc amb forma de gosset i de gatet: el pacient els pinta com la seva mascota enyorada...
I la seva àvia Rosa? Ella se li va oferir com de conillet d’Índies, em deia...
Vam fer juntes origamis i regalàvem aquells ocells i pingüins... “Tot regal ha d’anar acompanyat d’una nota escrita a mà!”, em va ensenyar ella.
Bonica saviesa.
Em va encomanar localitzar una foto de cada familiar, posar-li un marc bonic i regala’ls-hi... Reconciliava nusos, acceptava el final... L’àvia va marxar en pau.