La sisena temporada de Black mirror és una gran selfie incòmoda. No del seu creador, Charlie Brooker, sinó de la plataforma que produeix la sèrie, Netflix, autèntic mirall negre i algorítmic de l’època en què vivim.
L’arc conceptual dels cinc nous capítols parteix de la crítica a Streamberry, una companyia inspirada en Netflix, que impulsa tant continguts generats automàticament i sense cap ètica per intel·ligència artificial, com true crimes sensacionalistes i tòpics, i s’acaba dirigint cap al racisme sistèmic, la violència política i ni més ni menys que l’apocalipsi.
Els nous capítols de ‘Black mirror’ són una crítica a una companyia inspirada en Netflix
Amb 12 anys de vida, Black mirror s’ha convertit en la telesèrie de gamma alta més longeva de la tercera edat d’or de la televisió. Com altres grans sèries, en la seva maduresa s’ha tornat autoconscient i retrospectiva. Els nous episodis reten homenatge a alguns dels més premiats, com The entire history of you o San Junipero, mentre reflexionen sobre el sentit profund de la televisió. Fidel a l’esperit gamberro del seu origen –aquell primer ministre de la Gran Bretanya que es follava una truja en directe–, el projecte de Brooker ha trobat en la sàtira contra Netflix una estratègia per reivindicar-se com el que és: una proposta conceptual intensament contemporània. Que, per a sorpresa i indignació dels seus fans, ara abandona inesperadament la ficció especulativa i s’interna en el territori de la por.
Després de dues dècades en què la ciència-ficció ha estat el nou realisme, ens diu Brooker, ara ho és el terror. En la fotografia sensacionalista dels paparazzis sense escrúpols i en la televisió porqueria del canvi de segle es pot rastrejar l’origen de la dimensió més mesquina de les xarxes socials, la intel·ligència artificial, la viralitat d’ara. Si entre el naixement de YouTube i Facebook el 2005, la crisi econòmica del 2008 i la invasió dels telèfons mòbils i les memòries externes Black mirror va triomfar amb les sàtires tecnodistòpiques, després del Brexit i de l’assalt al Capitoli retrata l’essència del món per mitjà de sectes psicòpates, licantropia i pactes amb el dimoni. Tot això a l’interior d’una plataforma que impulsa sobretot les docusèries de crims reals i les telenovel·les xarones, la quantitat sobre la qualitat.
La temporada s’acaba amb l’intent d’assassinat d’un polític que, en el futur, abraçarà el feixisme; i directament amb la fi del món. Jo l’he vist mentre un torero i caçador era nomenat vicepresident i conseller de Cultura del Govern valencià, Netflix anunciava que Sálvame es convertia en un reality show, una negacionista masclista i homòfoba i admiradora de Trump era nomenada presidenta de les Corts d’ Aragó, i un exèrcit privat format per exconvictes marxava cap a Moscou.