Doncs ja ha arribat el moment de passar als pantalons curts. Quan vaig deixar de ser nen i vaig entrar al paradís de la preadolescència per fi em van permetre posar-me’n de llargs. Des d’aleshores vaig vestir pantalons fins als turmells hivern i estiu, encara que fes un sol que estavellés les pedres. Ma mare insistia que continués amb els curts, però en aquella època d’ebullició hormonal els llargs significaven per a mi l’accés a un estadi superior. Potser m’hauria convençut si m’hagués parlat de la gran quantitat de vitamina D que generes si prens el sol tot el dia, ni que només sigui a les cames.
Així vaig passar fins als quaranta, quan vaig decidir que continuar amb els llargs a l’estiu no tenia sentit. La calor se’m feia insuportable. Me’n vaig comprar de curts. Quan em mirava al mirall veia que accentuaven la decrepitud, i en canvi hi havia homes (joves, això sí) amb les cames a l’aire i ben vistosos. Però l’època de resultar vistós ja m’havia passat, com a tants vells que opten pels curts quan ja fan pena. Cada any, quan arriba aquesta època, faig el canvi. Les cames ressalten, blanquíssimes, perquè des de l’estiu de l’any anterior no han rebut cap raig de sol. Ahir va ser el primer dia que vaig baixar al bar amb calça curta. Una noia que cada matí esmorza a la taula del costat em mira i diu:
Molts vells optem per la calça curta quan ja fem pena
–¿On vas amb les cames tan blanques? –Vaig pensar que potser hauria de passar-me el dia al Club Natació Barcelona, com Quique Guasch, que acostuma a venir a esmorzar mitja hora més tard. Però, mentre rumio això, la noia insisteix:
–¿Que t’ha preparat la roba la dona? Perquè els mitjons verds clars que portes combinen bé amb la samarreta verda.
Ningú no m’havia preguntat mai si algú decideix per mi
com he de vestir cada dia. El dèficit de vitamina D provocat per no haver pres el sol durant els últims mesos fa que no em vegi amb forces per escanyar-la allà mateix. Ho intentaré quan juny, juliol i agost hagin passat.
