La política no només fa estranys companys de llit, sinó també de foto. Si miren la imatge de Xavier Trias en la nit electoral, se'l veu envoltat de personatges del seu partit que ell ha intentat amagar durant la campanya, començant per la presidenta del partit. L’equip de Trias ha sabut explotar el perfil del vell candidat convergent, del polític experimentat, del senyor de Barcelona que aspira a canvis en petites dosis. Per això necessitava que no traïes el cap la dirigència de Junts, ni tan sols que no l’acompanyés als cartells la marca del partit. El candidat era el missatge.
Trias ha sabut situar-se a les antípodes d’Ada Colau, així que no ha necessitat fer massa propostes. Ha parlat de les intervencions de l’alcaldessa a la ciutat com “un desastre” i el seu eslògan ha estat tan simple com “si no vols Colau, no pots votar Collboni, ni ningú més que no sigui Trias”. Les seves propostes de futur han estat genèriques i s’ha erigit com a apòstol del sentit comú. Quin és el seu model?: el pactisme.
L’èxit de Trias és haver-se presentat com l’últim mohicà de Convergència
En l’equador de la campanya no ho va poder dir més clar: “Cal buscar la col·laboració i l’entesa Hi ha gent que em diu ‘Trias això és ser de Convergència’, doncs què li farem si és ser convergent”. L’èxit del candidat ha estat presentar-se com l’últim mohicà de CDC, d’aquell món ordenat que figura en l’imaginari col·lectiu de les classes mitjanes, encara que després s’esfondraria com un castell de cartes, fins al punt que va arribar a desaparèixer el partit que havia governat Catalunya des de la transició fins a entrat el segle XXI.
Trias va guanyar les eleccions diumenge i té molts números per poder ser de nou alcalde, perquè el mal resultat d’ERC, que ha passat de ser la primera força en nombre de vots a la quarta, complica el tripartit a Barcelona. La victòria té més mèrit a la vista de com li ha anat a l’independentisme i dona la raó als pragmàtics dins de Junts. No és casual que Jaume Giró li disputi a Míriam Nogueras ser el cap de cartell de JxC en les eleccions generals del 23 de juliol. Es va equivocar Simone Signoret al proclamar en les seves memòries que la nostàlgia no és el que era.
Lee también
