el retrat del socialisme espanyol no pot ser més depriment. A Pedro Sánchez les eleccions municipals i regionals li provocaran un llarg malestar. El PP d’Ayuso les ha plantejat descaradament com una primera volta de les generals. I el PSOE no ha resistit l’embat. S’enfonsa. Mentre que el PSOE es torna mantegós, el PSC ressuscita. Ha guanyat en nombre de vots a tot el país. Torna a ser un pilar imprescindible no solament en el seu clàssic refugi de la Catalunya metropolitana, sinó com a actor principal a la xarxa de les ciutats catalanes de més relleu. No ha acabat de fer el cim a Barcelona (amb un candidat sòlid podia haver retrobat la senda de Pasqual Maragall) i guanya espectacularment a les capitals provincials. Gran sorpresa a Lleida. Triomf formidable a Tarragona (un PSC molt diferent, això sí, ja que incorpora clarament l’herència del finat Ciutadans). I a Girona, victòria simbòlica, potser insuficient, però fascinant de Sílvia Paneque a la ciutat de Puigdemont. Venç clarament el PSC a Sabadell, manté una notable posició a Terrassa, continua fortíssim a Santa Coloma de Gramenet (la política twitter de Rufián no ha pogut ni fer pessigolles a la discreta i seriosa Parlon). Guanya, flaquejant, Núria Marín a l’Hospitalet. Només a Badalona fracassa el PSC, en l’únic feu popular, el del singular Albiol. Resisteix prou dignament a Manresa, territori encara hostil, ja que, ara mateix, amb Vic, l’independentisme recula a la manera del vell carlisme, cap a la Catalunya central i rural.
També Junts revifa (el de Trias, el gen convergent). El PSC i Convergència ressorgeixen de les cendres del procés. Els dos vells actors de la política catalana tornen en un context espanyol molt diferent. En un clima molt més sec: en termes meteorològics, però també en termes socials i polítics. D’aquí a finals d’any la política espanyola fregirà en oli roent tots els manierismes amb què el Govern de les esquerres (i amb suports perifèrics) ha malmenat la seva oportunitat històrica. Les esquerres no podran resistir la màquina de picar carn del trumpisme a l’espanyola (que suma al descarat reaccionarisme americà, una tradicional antipatia casernària). El món s’està agrejant. El trumpisme triomfa a tot arreu. I l’arma principal és el sobiranisme. S’acosta, per tant, una nova onada de nacionalisme espanyol reescalfat i ressentit contra les desinflamacions independentistes que el Govern de Sánchez ha estimulat aquests últims anys.
Catalunya demana al PSC que intenti actuar com a ròtula i com a coixí de seguretat
Caldrà veure com el PSC d’Illa, guanyador moral d’aquestes eleccions, sap enfrontar-se a l’onada trumpista que s’acosta. Al darrere hi tindrà Puigdemont, que intentarà aprofitar possibles nous drames. Al davant, un PP aliat amb Vox tornarà martellejar la Constitució per tal d’aconseguir d’una vegada per totes planxar Espanya a la francesa. Illa es va afrontar amb serenitat al coronavirus quan tots estàvem espantats. S’enfrontarà amb la mateixa serenitat a un futur on pintaran bastos. Mentre uns i altres tiben la corda, el socialisme català s’esforçarà a evitar que el país s’esqueixi i es defibri. Quan s’acosten les fúries, sembla que el poble de Catalunya torna a demanar al PSC que es faci càrrec de l’hospital de campanya. Demana que torni a provar el doble salt mortal: fer alhora de ròtula i d’airbag.