L’escàndol de la presumpta compra de vots per correu en diverses localitats ens porta els aires tumefactes de l’Espanya de la Restauració, com si fos cert allò tan rebregat de Marx sobre la repetició de la història, primer “com una gran tragèdia” i després “com una farsa miserable”. Per no caure en un excés de solemnitat, val més etiquetar el xou com una paròdia que el sistema s’aplica a si mateix, mitjançant alguna forma d’intel·ligència col·lectiva, per purgar-se. La política elimina els seus rosegadors.
Excepte a Melilla, el frau amenaça la credibilitat dels dos grans partits estatals, que posen damunt la taula el que sempre repetia la nostra àvia: “Mai se sap prou bé amb qui es fica un al llit”. Parlant de política, les sorpreses a la llum del dia –després de la màgia d’una nit d’amor– poden ser d’allò més variades. La presumpta compra de vots, mitjançant tècniques molt simples, indica fins a quin punt alguns s’han mogut amb la pau tranquil·la d’esperit que regala la sensació d’impunitat i el costum. “Però si és el que es fa sempre!”, ha pensat l’espavilat, que considera aquest tripijoc la cosa més normal.
Alguns s’han mogut amb aquella pau que regala la sensació d’impunitat i el costum
Encara que la conversa al bar (del barri) sobre el mercadeig de vots és notable, i més després de l’ordre del fiscal general perquè Anticorrupció s’impliqui en aquest afer, el que més em fascina d’aquests dies (a més de la necessitat que tenen els candidats de mostrar-nos el seu escàs talent per al ball) són les llistes fantasma. Ja sabeu de què va, es tracta de llistes –sempre en poblacions petites– integrades per persones que no viuen al lloc, per esgarrapar vots amb vista a la subvenció oficial en funció dels sufragis i la presència als consells comarcals. Llegeixo al Segre que, a la demarcació de Lleida, s’han presentat més de quaranta llistes fantasma, la majoria de PSC, PP i Vox.
De vegades, per legitimar el candidat fantasma, les direccions dels partits addueixen coses tan curioses com que l’individu va treballar a la zona o que hi té vincles familiars remots. Que aquestes maniobres donin una imatge pèssima de la competició democràtica no sembla importar als estrategs de torn. Ningú s’escandalitza. Deu ser perquè saben que allò que fa més por és una altra cosa: aquells caps de llista tan perduts al seu laberint que recorden els zombis més esgarrifosos.
Lee también
