Ada Colau visita el Cafè d’idees (La 2, Ràdio 4) de Gemma Nierga. Explica que, “a peu de carrer”, els veïns i comerciants de les zones pacificades (Meridiana, Sant Antoni, Consell de Cent) la feliciten i li demanen més obres. Les percepcions del “a peu de carrer” no són del tot fiables. Només cal recordar aquella concursant incendiària de Gran Hermano , Aída Nízar, que, cenyint-se a les reaccions de la gent que l’aturava pel carrer, va deduir que “ España me quiere”. L’estimaven tant que va haver de buscar-se la vida als platós d’Itàlia i Sud-Amèrica per fugir de les visceralitats populistes.
Colaboradors d'Aruser@s'
L’alcaldessa també denuncia el gir a la dreta de Jaume Collboni, que faci veure que no han governat plegats i que pugui pactar amb Xavier Trias. “Més enllà de qui quedi primer, no serà honest que faci veure que pot governar sol”, diu Colau amb una pirueta dialèctica. Ja fa dies que l’alcaldessa desplega un repertori d’arguments que la situen una mica per damunt de l’autocomplaença a fons perdut que practiquen els seus adversaris, però continua destil·lant el mateix respecte per la veritat i la mentida dels altres candidats. Si fa uns anys ens escandalitzava la incoherència entre el que es promet i el que es fa –i l’ús de dades falses o tergiversades–, avui els votants ja som prou madurs –o estem prou podrits– per acceptar que, en política, la diferència entre mentir i dir la veritat és irrellevant.
Contra el que pugui semblar, el programa més vist continua sent ‘Aruser@s’
Aquesta perversió decadent del rigor democràtic reflexiu fa que l’element determinant acabin sent les antipaties, les simpaties i els narcisismes rabiosos que infantilitzen, fins a l’estupidesa, el sentit de les eleccions. Potser per reforçar el clima de transcendència que anima l’última setmana de campanya, es multipliquen els sondejos, la tensió i el sensacionalisme que acostumen a acompanyar-los. El seguiment d’aquesta tendència és relatiu: contra el que pugui semblar, el programa de televisió més vist als matins continua sent Aruser@s (La Sexta) d’Alfons Arús i família. Ahir es van desmarcar del to i dels continguts generals de la graella. A les 7.40 h del matí, mentre la majoria d’informatius proporcionaven l’inevitable inventari de previsions i notícies o intentaven influir en l’opinió pública, Aruser@s va celebrar els seixanta-dos anys d’Arús convidant al plató tres mariachis per felicitar-lo. Arús va suportar la familiaritat del moment i la durada de la cançó amb un comentari que confirma la seva obsessió pel ritme: “ Espero que sea la versión corta”. És un desig compartit per molts dels que seguim l’espectacle de les campanyes electorals: sentim certa vergonya aliena per la falta de pudor generalitzada i, alhora, tenim pressa perquè, davant el risc d’acabar fent el ridícul, el desenllaç arribi el més ràpidament possible.