El Manchester City optarà a la primera Champions de la seva història com a favorit indiscutible contra l’Inter. S’ha guanyat aquesta condició el fenomenal equip de Pep Guardiola. Una cosa és aconseguir el passaport convencent i una altra de molt diferent és aconseguir-lo exhibint-se. No es recordava a Europa una escombrada d’aquesta magnitud al Madrid. El vigent campió, admirat per moure’s com un peix a l’aigua a la Champions, va ser un peixet aquest cop, agafat per un City tan desfermat com harmònic: el va treure del mar i el va deixar boquejant, rendit al seu destí. Vinícius, la figura del Madrid, va ser invisible a l’Etihad, resum de la capitulació blanca. Guardiola, idolatrat a Manchester i odiat a Madrid, jugarà la quarta final de Champions. En va guanyar dues amb el Barça (en va perdre una altra amb el City) i apunta a la tercera després de ser menystingut per una suposada feblesa a Europa. Quina feblesa?
El City, contemporitzador al Bernabéu per minimitzar errors que poguessin ser letals, es va vestir de si mateix a l’abric de la seva llar. No podia ser de cap altra manera. Va sortir l’equip de Guardiola a mossegar el seu rival com alienat, però sabent què fer, amb un còctel entre passió i cervell de què va sorgir un futbol poques vegades vist. El setge va ser descomunal, d’una virulència que semblava que feia dècades que estava guardada, es diria que des que es va fundar el futbol a Anglaterra. Les oportunitats de gol van ser tantes i tan clares que no hi caben totes. Es farà el que es pugui.
Més enllà dels gols,
dos dels quals van ser de Bernardo Silva, es va imposar la sensació de canvi de guàrdia
Håland va començar l’escombrada amb un passada que no va trobar receptor. L’Etihad va vibrar sense saber que era un simple aperitiu. Rodrigo, un fenomenal migcampista cada cop més àgil en atac, es va endinsar a l’àrea i el seu xut ras va anar fora. A partir d’aquí tot va ser una bogeria, de la qual va participar Courtois, l’únic jugador del Madrid capaç de mantenir viva la teoria de l’esoterisme blanc a la Champions. El belga va desviar dos cops de cap de Håland de manera inversemblant. La segona de les intervencions ha de ser catalogada com els ports impossibles del Tour, fora de categoria. No és exageració. El cronista poques vegades va veure una mà així, tan heroica i a contrapeu.
El fantasma d’un Madrid fent-se el mort as usual va condensar el cel de Manchester, però aquesta vegada l’èpica era del contrari, li va ser arrabassada a través d’un futbol sublim. Amb Guardiola a la banda simeonitzat (amb perdó, només pels gestos cap a la grada, per res més) i el Madrid contra les cordes, el City va obtenir premi a la persistència. Grealish i Bernardo Silva, un amb un tren inferior gruixut i poderós, l’altre escarransit, els dos igualment desequilibrants, es van posar seriosos. En especial el portuguès.
Lee tambiénL’últim esglaó del gran City de Pep Guardiola
El primer gol va arribar amb 20 minuts disputats. Va filtrar De Bruyne (quin futbolista) una pilota dins l’àrea i el centrecampista reconvertit en extrem va posar la vida a l’esquerra per dir a Courtois que, aquesta vegada, doncs no.
La càrrega dels anglesos només va ser interrompuda per Kroos, que va necessitar només un centímetre d’espai per connectar un cop amb la dreta que va fer tremolar el travesser. Va ser un miratge. Bernardo Silva va enterrar la por amb un altre xut, aquesta vegada de cap, després d’una cessió d’Akanji amb la testa.
El Madrid estava desaparegut. Ho va intentar Rodrygo entre línies, però Vinícius va ser vençut per Walker en un mà a mà que l’Etihad va aplaudir com un hat trick del seu equip a Old Trafford. Se’n van anar al vestidor els blancs amb una estadística demolidora en contra seu: 13 rematades rebudes en 45 minuts, una cosa que no passava des del 2012 a Munic.
A la segona part, el Madrid es va acarnissar més
Era impossible no fer-ho. Alaba va començar amenaçant amb un xut de falta extraordinari que Ederson va desviar a córner. El nivell del partit era superior, digne de les semifinals de la Copa d’Europa. Quan faltava mitja hora Ancelotti va fer una substitució rara. Va fer entrar Rüdiger, el tipus que havia ofegat Håland a l’anada, i va asseure Modric. Com a missatge per creure en la remuntada el canvi va ser defectuós. El tècnic italià va quedar tocat després d’aquesta derrota, senyal d’un canvi de guàrdia en la jerarquia europea.
El City va deixar passar els minuts, canviant a un vestit més reposat. Sense deixar d’amenaçar (una rematada de Håland, un pèl desesperat, va ensopegar amb el travesser), però més contingut per subjectar les contres del Madrid. Va entrar Asensio per Kroos, però l’ànima els va caure a terra amb el tercer gol. Falta lateral botada per De Bruyne i rematada de cap d’Akanji desviada per Militão. Pilota aturada. Hi ha algun apartat del joc que no domini aquest City? Julián Álvarez, suplent que seria titular en qualsevol lloc, va arrodonir el festival. L’Inter, rival a la final, no sembla un obstacle. Es diria que el City va guanyar la Champions contra el Madrid.