El dia de Sant Jordi és un continu de “satisfaccions de baix voltatge, de cinc a deu volts”, com va escriure Tom Wolfe del periodisme. Per als autors, perquè veuen el rostre dels seus lectors i per als lectors, perquè s’emporten la seva firma posada. I sobretot és una festa gairebé centenària en què els catalans, farts de celebrar derrotes, van decidir un dia commemorar la victòria de la cultura. No és casual que en aquesta jornada es venguin més llibres en català que en castellà, cosa que no passa la resta de l’any, com si una majoria volgués afirmar la seva identitat.
Des de fa una dècada, la festa comença el vespre abans, a l’hotel Alma, on La Vanguardia reuneix els escriptors que hores després es desplegaran per Barcelona com una fidel infanteria literària. He de dir que vaig arribar a l’acte al mateix temps que ho feien Ada Colau i Yolanda Díaz, a qui vaig saludar afectuosament. La vicepresidenta segona del Govern portava un elegant mantó de Manila negre. Una peça molt apropiada, que va ser glossada per Benito Pérez Galdós a Fortunata y Jacinta , en què la va definir com “un formosísim i característic xal que tant afavoreix la bellesa, al mateix temps senyorial i popular, ja que l’ha portat a les espatlles la gran senyora i la gitana”. Doncs bé, per aquelles coses de l’atzar, els serrells del mantó es van enredar amb el botó de la meva jaqueta i vam viure uns instants de crisi, ja que una estrebada de més podia acabar en tragèdia. No vaig perdre la calma, vaig aguantar un intent fallit de la dama per solucionar l’embolic, i amb habilitat de cirurgià, aconseguida després d’uns segons de nervis, vaig desfer el nus.
A Yolanda Díaz se li va enganxar el serrell del mantó al botó de la meva jaqueta
Però no va ser un presagi de res. El dia de Sant Jordi es va fer de dia més tard, per allò de ser festiu, però abans del migdia Barcelona era una bullícia, amb els ciutadans carregats de llibres i roses, gaudint d’un dia primaveral. Per un moment vaig tenir l’esperança que el món era governat pels llibres, un eslògan que, per cert, va ser a l’aparador de la llibreria Catalònia els anys de la Segona República.
Patrici Tixis i Yolanda Díaz.
Vaig firmar uns quants exemplars del meu llibre Historias de la canallesca , un petit homenatge a una professió, el periodisme, que m’estimo profundament, i me’n vaig anar a casa satisfet, recordant l’elogi de Jack Lang sobre la capital catalana un dia com aquest: “Barcelona és una ciutat per als esperits lliures i per als cors aventurers”.