Amistat i política
Arran de la mort del bon amic Josep Piqué, moltes persones han destacat la seva personalitat afable, propera, dialogant. El que resulta important és que aquestes persones, en molts casos, eren representants de corrents ideològics ben contraris als de Josep Piqué. Persones que s’havien confrontat políticament amb ell, amb qui no compartien ni projecte polític ni una mateixa versió sobre el que havia de marcar el futur de la nostra societat. Però, tot i aquestes discrepàncies, volien destacar, al recordar-lo, la capacitat de dialogar, de trobar coincidències i, fins i tot, el goig de la mateixa manera d’expressar la discrepància.
Aquest és un magnífic record de Josep Piqué. Quan la discrepància ideològica impedeix l’amistat, és un mal senyal. La llibertat sense discrepància amaga un rerefons d’intolerància, de por, de limitació acovardida. I la democràcia ens reclama que siguem capaços de respectar-nos i de cultivar l’amistat malgrat opinions i idees ben diferents. Això enforteix la democràcia, la fa més autèntica, més arrelada en l’objectiu de la convivència que es fa, creix i es manté en el pluralisme.
A vegades resulta difícil; i a vegades, fins i tot, impossible. Quan la pretesa amistat et reclama la renúncia de les teves pròpies conviccions, aquest és un preu que no es pot ni s’ha de pagar. L’amistat que em nega la meva llibertat no és amistat; és una expressió perniciosa del supremacisme ideològic. Aquest no és el terreny de l’amistat ni el de la llibertat.
Però quan aquest límit no és l’escenari, l’amistat entre els discrepants polítics no només ha de ser possible, sinó que és positiva, convenient, recomanable. Convé que el respecte de l’adversari superi l’agror de la discrepància. Cal trobar l’espai de la coincidència puntual, de l’apropament pragmàtic, d’arraconar la intolerància que ens allunya de la capacitat de conviure i progressar.
Amb Josep Piqué quedava clar el difícil camí de la coincidència, però era possible
Tot això ho ratifica i ho expressa el record de Josep Piqué. Necessitem capacitat per discrepar des de l’argument i no des de la desqualificació. L’amistat ens hi ajuda. Molt sovint, alguns líders d’opinió critiquen que els adversaris polítics puguin, a més, ser amics. Absurd! Ben al contrari, aquesta amistat és la que serveix per establir ponts entre propostes diferents que, malgrat tot, poden trobar punts d’entesa que beneficien el conjunt de la societat. Certament, no només l’amistat ho hauria de fer possible; també, i molt principalment, ho haurien d’aconseguir l’interès general, el benestar col·lectiu, el progrés social, l’estabilitat.
Però quan l’amistat descansa en el respecte, la consideració i l’expressió ho pot facilitar. La confiança que una bona amistat construeix ha de ser valorada com una contribució que ajuda a la integració de voluntats en un projecte comú de futur. Ara, tothom ho sap però no tots ho practiquen. És una llàstima perquè això ajudaria i molt a superar conflictes i entrebancs. Amb Josep Piqué quedava clar el difícil camí de la coincidència; però aquesta era possible, se’n podia parlar, es podia construir. Ara, en aquest moment i aquí, valdria la pena tenir-ho present. Seria una bona manera per tal que el record de Josep Piqué tingués, en el seu estil, una projecció de present i de futur. Si les expressions que en ocasió de la seva mort hem sentit fossin sinceres, hauríem de creure que això seria possible.