L’Alícia escoltava amb total atenció la classe de piano que estava donant la seva tia. Tan bon punt va haver acabat, ella va aprofitar per enfilar-se i teclejar aquella música tan seductora. Tenia 3 anys i es deia Alícia de Larrocha. I és que des de feia algun temps s’acostava a l’enorme moble negre que presidia la sala, ja que havia descobert que si premia les tecles blanques obtenia un variat so torbador.
L’eminent pianista em va desmentir que fos una nena prodigi; pel cap alt reconeixia que sens dubte ja evidenciava una predisposició natural. I afegia que tals impulsos inicials eren afavorits amb espontaneïtat per l’ambient que ja respirava en família. És important saber que la seva mare i la seva tia eren deixebles del compositor Enric Granados; el seu pare, violinista aficionat, i la cosina de la seva mare havia fundat una acadèmia de piano.
Amb 4 anys ja rebia classes i als cinc torbava el públic al palau de Belles Arts
No tenia més de 4 anys quan el mestre Frank Marshall ja la va acceptar com a alumna en la seva molt prestigiada acadèmia.
I no va trigar a confirmar les seves aptituds per esdevenir una gran concertista. La seva actitud va resultar fonamental: la passió la portava a teclejar sense parar i a la seva manera, cosa que esquivava una mica la tècnica. La seva tia també li feia classes ben orientades psicològicament, que evitaven forçar-la quan es mostrava cansada; es limitava a abaixar la tapa. La reacció era immediata: la nena s’entossudia llavors a prosseguir amb un ímpetu sempre gran.
La nena pianista i la Banda Municipal dirigides pel mestreLamote de Grignon
Als 5 anys ja va sorprendre el públic que omplia el palau de Belles Arts. Als 7 anys va debutar com a solista al Palau de la Música Catalana. Als 10 anys va actuar amb la Banda Municipal. També apuntava com a directora i fins i tot compositora. Als 11 anys ja va fer un concert a la capital d’ Espanya amb l’ Orquestra Simfònica de Madrid.
La guerra incivil va suposar en tots els sentits una ruptura difícil de suportar.
La reaparició es va escenificar al Palau de la Música Catalana. Corria el 1944.
Ja estava a punt per entrar en l’etapa frenètica i anhelada de recórrer els principals escenaris del món. Em va acceptar contestar el qüestionari Proust, en què reconeixia que havia desitjat ser uns centímetres més alta. Em va confessar que, en canvi, havia sabut compensar mitjançant la rapidesa d’execució unes manetes amb què no arribava a la vuitena.